En D’Est Chantal Akerman filmava l’est d’Europa després de la caiguda del mur de Berlín, oferint fragments punyents de la realitat d’un continent que havia quedat trastocat per sempre. En Militantropos, estrenada a la quinzena de cineastes d’aquest any a Cannes, ens trobem amb un exercici similar. El triplet de directors Alina Gorlova, Yelizaveta Smith i Simon Mozgovyi viatgen per la Ucraïna envaïda pels russos per escenificar la realitat d’un país en crisi.
Ràpidament, la proposta es perd en un pamflet antibèl·lic que té poc d’estimulant. La pel·lícula no té cap protagonista, i presenta nombroses seqüències que ofereixen un retrat total de la invasió russa amb les seves conseqüències. Mentre Akerman trobava en la forma – una rigidesa formal pel travelling – una poderosa eina cinematogràfica i discursiva, Militantropos no poseeix una posada en escena imaginativa o tan sols resolutiva. Es pot parlar d’una preferència pel pla fixe, però la majoria de les imatges no aconsegueixen una expressivitat independent a aquest discurs vertebrador – uns intertítols ridículament banals apareixen sovint a la pel·lícula per posar en paraules un discurs que només requereix d’imatges.
El pitjor de Militantropos possiblement és que el visionat roman, malgrat tot, interessant i a estones emocional. El problema és que això no ho deu en absolut a cap de les qüestions cinematogràfiques que arriba a plantejar. La seva reflexió es queda en res.
LO VELL I LO NOU 
Deixa un comentari