LO VELL I LO NOU

Després de quasi vint anys surfejant i traspassant límits en el territori de la no-ficció per culpa de la censura i repressió del govern iranià, Jafar Panahi ha tornat a fer una pel·lícula de manera “lliure”. Un simple Accident és el títol d’aquest film on una màgia de diligència conformada per persones torturades per un mateix agent del govern s’uneixen per pura coincidència per a buscar venjança contra el seu agressor. Descriure pel·lícules de Jafar Panahi – sobretot en els últims vint anys– mai no és una tasca fàcil, el seu cinema està en una recerca ininterrompuda on es transgredeixen constantment les formes convencionals de filmar, moltes vegades des de la primera persona, tot per evitar la fortíssima censura del seu país que l’ha empresonat diverses vegades. En Un simple Accident, ens trobem amb un Panahi que recorda al dels inicis dels anys 2000, relativament més convencional, que recorre al pla seqüència per a impregnar de realisme al film, que aborda temàtiques socials per a llençar la seva ràbia contra el govern, però que ho fa sempre des d’un lloc còmic, empàtic, on l’espectador se sent a gust tot i la cruesa del relat. És un vertader humanista.

Un simple Accident és, en realitat, una pel·lícula sobre el perdó, que s’enfronta a contradiccions formades per ella mateixa, que parla de la impossibilitat i l’impotència de saber que, contra la repressió, no es pot contestar amb cap altra cosa que no sigui amb un impecable desig de llibertat, de solidaritat i d’empatia. Com el títol indica, un petit i insignificant accident farà que tant Panahi com els seus protagonistes s’hagin de preguntar des d’on actuen, com ho fan i per què. I no hi ha cap cineasta actiu al món que col·loqui la càmera com l’iranià per a abordar aquestes qüestions que –depenent de les respostes– separen el cinema polític del pamflet.