LO VELL I LO NOU

Romería de Carla Simón és l’assoliment per desbordament d’un realisme màgic molt proper al fantàstic que la realitzadora catalana ja intuïa en el seu darrer curtmetratge Carta a mi madre para mi hijo. Amb aquest curt, Estiu 1993 i ara Romería, Simón conforma una brillantíssima trilogia en forma d’autoficció on s’ha tractat la maternitat, l’adopció i la mort dels pares des del punt de vista de l’infant, entre d’altres. L’últim film estrenat a la Secció Oficial del Festival de Cannes continua aquesta eterna cerca, ampliant-la a través de la relació amb la família del seu pare biològic que, com la seva mare biològica, va morir a la crisi de la sida dels anys 80.

La Marina (Llúcia Garcia) és una jove de divuit anys que vol estudiar cinema i, per motius burocràtics, necessita una firma del seu avi patern biològic que no ha conegut mai i viu a Vigo. Això porta la protagonista a enfrontar-se a una part del seu passat que desconeixia. Tot i la complexitat de l’argument, és una família complicadíssima, simoniana, qui conegui el cinema de Carla Simón es trobarà en un lloc reconeixible.

El que diferencia a Romería de la resta de la filmografia de Simón, és el pas clar i ferm cap a un terreny fantàstic a l’hora de tractar certs temes. I se’n surt excel·lentment, regalant-nos una escena musical que, avanço, és de les millors de l’any.