LO VELL I LO NOU

Sirat. Trance en el Desierto d’Oliver Laxe converteix una –potser buscada– negligència narrativa en la seva millor virtut. No podem dir que els films de Laxe destaquin pel seu relat, tot el contrari, brillen tot i la convencionalitat i simplicitat d’aquests, o a vegades errància. El director gallec està interessat en construir un tipus de films en els quals, a través d’imatges i sons, apel·lar a un tipus d’emoció per pura tensió estètica molt més que per la història que narren. A Sirat aquesta realitat és més evident que mai.

És una nova road movie a la filmografia de Laxe, igual que Mimosas. Un pare interpretat per Sergi López busca a la seva filla, juntament amb el seu altre fill, en una Rave techno al desert. Després d’una primera rave on no troben el que busquen, s’endinsen en el desert a la recerca d’una altra amb una furgoneta i acompanyats d’un grup de raveros amb qui conviuran, aprenent una excitant filosofia de vida diferent. És l’itinerari habitual de road movie.

Malgrat això, hi ha una espessor, un seguit de decisions, que impedeixen que aquest ritme de gènere es desenvolupi amb normalitat. En lloc d’entrar en aquest espai conegut, Laxe ens porta per un camí on és més important com es ballen els beats electrònics i la sorra als ulls dels protagonistes que no pas l’arc dramàtic dels personatges. D’aquesta manera, entrem en un lloc extremadament sensorial, la pel·lícula esdevé una experiència física explosiva on, considero, el cinema de Laxe encara no havia arribat mai. El relat és substituït per la força dels sons i les imatges, molt més proper al cinema d’atraccions dels orígens que a una pel·lícula de gènere. I això és molt important…