LO VELL I LO NOU

Ari Aster es troba en un moment molt interessant de la seva carrera. Després de Beau is Afraid, el cineasta sembla estar transformant-se en un director que defuig les etiquetes, com si encara estigués cercant un estil definitiu. No es conforma amb les primeres impressions i assumeix el risc de fracassar estrepitosament.

Eddington ens presenta un poble que dona nom al títol. En plena pandèmia de la Covid-19, la governança es disputa entre l’alcalde Ted Garcia (Pedro Pascal), el carisma del qual es veu eclipsat pels secrets que amaga, i el sheriff Cross (Joaquin Phoenix), un negacionista de la Covid que pretén convertir-se en alcalde després d’un atac irremeiable d’ego. Aquesta rivalitat es desenvolupa enmig de xarxes socials, música massa alta i manifestacions constants.

Si més no, això és del que tracta la primera part de la pel·lícula, una reflexió sobre l’ètica nord-americana que, alhora, s’absurditza amb la pregunta, com hem aguantat tants anys malgrat la incompetència que ens ha definit durant dècades? Aquesta primera part transmet l’amnèsia col·lectiva que es vivia el 2020, on el sentit comú semblava haver desaparegut i l’atzar governava un circ que no devia explicacions a ningú.

A més, Aster utilitza el món de les xarxes socials i el postureig per introduir una falsedat latent, mostrant el paper decisiu del món digital en el film.

Tot i això, la segona part es transforma en una mena de western que potser se li escapa una mica de les mans. És cert que he gaudit d’aquest embolic constant que ofereix la pel·lícula, i m’encanta que Aster presenti un Liberty Valance contemporani, molt més real del que podria semblar a primera vista. Però s’ha de reconèixer que Aster pretenia fer una obra mestra, i s’ha quedat curt.

L’excés és una característica essencial del seu cinema, i crec que pateix el mateix problema que amb Beau is Afraid, l’equilibri no hi és. L’autor sembla voler abordar tots els temes possibles en una sola pel·lícula, quan potser l’argument i les subtrames haurien pogut servir per a més d’una obra.

Malgrat aquesta visió desordenada, Eddington no deixa de ser una experiència totalment divertida, un exercici d’excés interessant, on el poder digital i l’absurditat d’un moment que ja sembla llunyà es fan més presents que mai.