LO VELL I LO NOU

Ciudad sin Sueño de Guillermo Galoe és, des de ja, un dels debuts nacionals més importants de l’any i potser dels últims temps. És un llargmetratge descomunal filmat a La Cañada Real, un barri marginal dels afores de Madrid on avui en dia encara no hi ha llum i on, entre la realitat i la ficció, Galoe ha trobat un lloc fèrtil on explotar les possibilitats del cinema digital per a fer cinema social renovat i sense moralines.

El film segueix a l’adolescent “Tonino” (Antonio Fernández Gabarre) i a la seva família, tots ells gitanos residents del barri que s’interpreten a si mateixos. És, per tant, un retrat sobre una comunitat en condicions precàries, però, des de la mirada subjectiva de Tonino que seguim en tot moment, Galoe no dona possibilitat a cap visió condescendent o moralista, sinó una realista i empàtica. 

La gran decisió de Ciudad Sin Sueño, és posar-li un smartphone a les mans a Tonino i al seu amic Bilal (Bilal Sedraoui) perquè filmin la seva relació en primera persona, veient nosaltres les gravacions de manera diegètica. Se’ns genera així una possibilitat d’apropament vertadera a les seves històries, trencant-se les tensions jeràrquiques entre director i actor tradicionals. A més, els colors de la càmera dels adolescents estan canviats per ells mateixos, en directe, i, des d’un realisme menys versemblant en un punt de vista ontològic, entrem en un espai diferent cada vegada que treuen aquest mòbil, el seu món subjectiu.

El primer Pasolini director, que se n’anava als barris marginals de Roma per a presentar les personalitats quasi “lúmpens” d’aquells que els habitaven, buscant un cinema compromès, està en Ciudad Sin Sueño més viu que mai. A més, en certa manera, se l’amplia, amb les atencions i els cuidats, i donant-li pas a noves subjectivitats contemporànies.