LO VELL I LO NOU

Des de l’anunci de la programació del Festival de Cannes el passat abril, Renoir va consolidar-se com una de les possibles grates sorpreses i descobriments d’aquesta edició. Chie Hayakawa es manté en la línia que començava a traçar amb el seu primer llargmetratge, Plan 75, i presenta una sobria dissecció de la societat japonesa on els seus fonaments culturals i socials han desembocat en una carència afectiva i una pressió omnipresent envers la incertesa d’una convivència comunitària estable. La sinopsi despertava interès, una nena d’onze anys tancant-se en el seu món fantàstic, amb un pare en les fases terminals de càncer i una mare cada cop més absent. Un film sobre la falta d’afectes, amb un nucli familiar de parts completament inconnexes. I potser això és la causa dels seus defectes, ja que el film es perd en aquesta ambició desmesurada d’abastar-ho tot, amb subarguments que no aporten massa i desvien el focus d’allò que, per a mi, fa brillar la proposta: l’ambigüitat d’aquest element fantàstic que la petita Fuki descobreix en el seu exercici d’evasió.

Afrontar la superficialitat d’una societat que només es preocupa per la productivitat i subsistència econòmica – apretada per uns lligams culturals que denigren els afectes i la dignitat humana – porta a la necessitat d’ajudar-nos els uns als altres fins a una dependència emocional destructiva. El punt de vista d’una nena petita em sembla clau, però la pel·lícula es perd en un intent d’abordar tots els punts de vista que li queda gran. L’apropament tan humà, la calidesa i el caràcter costumista del film, però, la reforcen igualment com un visionat encantador que sap pressionar molts cops les tecles correctes per destil·lar una honesta emoció.