LO VELL I LO NOU

Nouvelle Vague s’anunciava com una de les pel·lícules més anticipades d’aquesta edició del Festival de Cannes. Un cop vista, puc confirmar amb certesa que el film assoleix tot el que es pot esperar d’una proposta com la que presenta aquest cop el romàntic Richard Linklater (i potser més). La pel·lícula ficcionalitza la història darrere del rodatge de À bout de souffle, l’òpera prima de Jean-Luc Godard, que constitueix una fita no únicament dins del moviment de la nova onada francesa sinó en la història del cinema global. El context de la pel·lícula és sobradament conegut per a tothom.

La nova proposta de Linklater no es distancia molt, en una primera ullada, del que assolia ja en la seva Me and Orson Welles, una encantadora pel·lícula on establia un diàleg entre present i passat, entre ell i el geni de Welles, des d’un apropament profundament humà, que no contribuïa a glorificar ni condemnar la seva figura històrica, sinó consagrar la seva opaca llegenda. El resultat de Nouvelle Vague és una carta tan apassionada al cinema com un fidel retrat a la controvèrsia constitutiva de la figura godardiana. Més que situar-nos dins la seva subjectivitat, Linklater ens posiciona en una narrativa on tractar de conèixer el geni de Godard és xocar amb un mur. La impossibilitat d’accedir-hi, però l’interès contundent i genuí d’entendre el procediment godardià és el cor d’aquest film. Una de les llegendes més icòniques que tenen a veure amb el cinema és la d’Orson Welles veient La diligència sense parar durant un cap de setmana per aprendre a fer pel·lícules, just abans de filmar Ciutadà Kane. De la mateixa manera, Linklater tracta de seguir a detall tot el procés d’aquesta pel·lícula significativa per extreure d’aquest la quintaessencia fílmica. Nouvelle Vague és, tal i com es podia esperar, un film autobiogràfic sobre Linklater i la seva cinefília.

Filmada en un bellíssim blanc i negre, i amb inacabables referències cinèfiles i metacinèfiles, la pel·lícula pren la forma d’una oda a la creativitat, al cinema, a l’art i a la llegenda, que adopta l’habitual recurs del cinema de Linklater del compte enrere per induir a l’espectador a un altre viatge cinematogràfic de colpidora passió i d’una ànima profundament romàntica.