LO VELL I LO NOU

Pendulant entre la tragèdia i la comèdia quan i com vol, Miroirs no. 3 de Christian Petzold és, per una banda, un àcid film molt refrescant i en clau humorística sobre la família i el dol i, per l’altre, una sentida mirada enrere en la forma –que em recorden massa per a no dir-ho– a John Ford.

És una pel·lícula, inicialment, d’un trobament. La Laura (Paula Beer) sobreviu a un accident automobilístic on mor el seu xicot i, la Betty (Barbara Auen), que ho presència, veu en la jove una oportunitat de recuperar a la seva traspassada filla. Podríem pensar que passaríem els pròxims vuitanta minuts en un farragós melodrama, però res més lluny de la realitat. Rapidíssimament, ens oblidem de la mort que obre Miroirs no. 3, i, en lloc d’una versemblança sensitiva, les protagonistes es converteixen justament, casualment, en el que l’altra necessita; s’oblida el passat i muten a la vegada perquè dues vides recomencin, i es genera una estranyesa tan divertida com interessant. Estem davant d’una pel·lícula on, a través dels afectes, sobretot entre Paula Beer i Barbara Auen, però també gràcies als dels altres personatges principals Mathias Brandt i Enno Trebs –tots ells col·laboradors usuals de Petzold–, es planteja una visió contemporània de la família, amb un marcat sarcasme i desencant.

Estilísticament, a més, el film és una delícia. La mirada enrere formal fordiana que he mencionat té a veure amb la minuciositat amb la qual Petzold grava el vent en les fulles en cada pla. Amb com enquadra als seus personatges en el pla, com els separa i els ajunta, com els posa en els marcs de les portes, com decideix, de manera quasi arbitrària, trencar amb els eixos de les mirades quan els munta. L’ús del pla general i el paisatge verd també hi remet, però, per sobre de tot, en com filma una vegada i una altra un mateix porxo per on els personatges van movent-se. És impossible no enrecordar-se de Centaures del Desert (1956).

Sincera ironia i John Ford, Miroirs no. 3 és metamodernisme fordià.