LO VELL I LO NOU

Durant els mesos d’abril i de maig, la Filmoteca de Catalunya ha dedicat un cicle exhaustiu a Nicholas Ray, una de les veus més singulars del Hollywood clàssic, però també un cineasta profundament modern. Des de la seva òpera prima They Live by Night (1948), Ray ja posava el focus, i tota una ideologia, al servei de la joventut perduda, els amors a contracorrent i les vides marginades. Aquesta mirada empàtica i fragmentada va travessar tota la seva filmografia, fins a culminar en l’autoreflexiva Lightning Over Water (1980), codirigida amb Wim Wenders, on mor literalment dins del cinema, sent filmat a les portes de la mort.

Paral·lelament, durant els inicis d’abril, em trobava immers en la lectura de Una sandía es una sandía, el llibre coral coordinat per Marcelo Panozzo que repassa la filmografia de Tsai Ming-Liang fins a The Wayward Cloud. Entre els diversos textos, el que més em va colpir va ser el de Hilario J. Rodríguez. No només era una aproximació personal, gairebé íntima, al cinema de Tsai, sinó que articulava una idea que em ressonaria durant tot el cicle dedicat a Nicholas Ray: “El director chino tiene una sensibilidad cercana a la de Nicholas Ray, capaz de describir la tensión de un joven sin necesidad de hacer un comentario moral al mismo tiempo.”

Al principi, aquesta comparació entre Nicholas Ray i Tsai Ming-Liang només la podia intuir a través de la manera com tots dos, malgrat les seves diferències estètiques i culturals, apostaven per una nova joventut. La retrataven amb una mirada plena de comprensió, l’observaven des de dins i empatitzaven amb el seu malestar fins a transportar-la a les capes més profundes de l’emoció en l’espectador.

D’altra banda, si parlem d’emocions, hi ha una intensitat compartida en les seves pel·lícules que es manifesta en la duresa sentimental que les travessa. Quan acabes de veure un film de Tsai o de Ray, sovint et sents extenuat. Potser és per les relacions amoroses trencades o impossibles que retraten, potser per la duresa vital dels seus protagonistes, o potser perquè tots dos cineastes abocaven l’ànima sencera a cada obra, com si cada pel·lícula fos la darrera que podrien arribar a dirigir.

Però aquesta perspectiva no va adquirir un sentit absolut fins que vaig veure Rebel Without a Cause (1955). Aquesta pel·lícula, des del meu punt de vista, concentra tot allò que Nicholas Ray volia retratar sobre la joventut, una joventut rebel, sí, però sobretot desorientada. Una generació nascuda després de la guerra, atrapada en un buit existencial, víctima d’un món que els ha fallat. No tenen una causa clara per rebel·lar-se, però tampoc cap motiu sòlid per continuar endavant.

El mateix succeeix a l’òpera prima de Tsai Ming-Liang, Rebels of the Neon God (1992). Allà hi trobem una joventut taiwanesa marcada per l’ombra llunyana de la Revolució Cultural de Mao, però ja inserida en una nova era, la del capitalisme metropolità i l’alienació urbana. Tsai retrata aquest moment mostrant una generació que també és rebel, però sense cap causa definida, sense direcció, suspesa en una ciutat que no para de mutar al seu voltant.

És així com aquest pla va acabar de donar sentit a tota la comparació. Plató (Sal Mineo), el personatge més tràgic de Rebel Without a Cause, emergeix com una figura profundament alienada, orfe, marcat per l’absència i l’odi envers el pare difunt, es mou pel món cercant desesperadament una sola mostra de connexió. Aquesta connexió sembla arribar amb Jim (James Dean), que li ofereix una espurna de respecte, d’atenció, i esdevé per a ell un mirall idealitzat de qui voldria ser. La moto amb què apareix, la jaqueta marró que porta, i l’aura de misteri que l’envolta el converteixen en una figura fascinant i ambigua. I va ser precisament aquest enigma emocional, aquest dolor callat, la relació amb el pare, el vehicle, i la roba, que em va fer pensar insistentment en el personatge de Lee Kang-Sheng, presència constant i fantasmagòrica en el cinema de Tsai Ming-Liang.

La raó és que, si ens hi fixem una mica més, l’argument de Rebel Without a Cause es podria equiparar profundament amb l’argument de Rebels of the Neon God o el de Vive l’amour. Un jove anomenat Shao Kang (Lee Kang Sheng), amb vestimenta bastant similar a la de Plató i una mala relació amb els seus pares, perdut en un món de canvis, troba refugi en una persona en concret, amb un desig imperant de qui li agradaria ser.

A Rebels of the Neon God, aquest refugi pren la forma del personatge de Tze (Chen Chao-jung), un jove que sobreviu robant i passant hores a les màquines recreatives, atrapat en una existència erràtica i sense direcció. Durant els 106 minuts de metratge, és observat, gairebé espiat, per Shao Kang, que el segueix amb una fascinació muda, plena de desig i frustració continguda. En alguns moments, s’hi acosta amb timidesa, però sempre persisteix una distància, emocional i física, absolutament demolidora. Una tensió muda que evoca, una vegada més, la relació entre Plató i Jim, una connexió que mai no pot arribar a consumar-se del tot, suspesa entre la fascinació profunda i un desig sexual no confessat.

A Vive l’Amour (1994), retrobem Shao Kang uns anys més madur, atrapat en aquell territori indefinit entre la joventut i l’edat adulta. La pel·lícula s’obre amb el seu intent de suïcidi, però ell troba un nou refugi en un altre personatge, novament interpretat per Chen Chao-jung, ara sota el nom d’Ah-Jung. És precisament en aquesta pel·lícula on s’evidencien amb més força tant les similituds com les diferències entre Nicholas Ray i Tsai Ming-Liang.

En un primer moment, Shao Kang es col·loca una altra vegada com a observador, i sobretot com a oient, del vincle inestable entre Ah-Jung i May Lin (Kuei-Mei Yang). Una relació que sembla vacil·lant, sostinguda més per la necessitat que per un veritable desig compartit. Shao Kang l’observa amb la mateixa intensitat amb què Plató observava, i potser estimava, el vincle impossible entre Jim Stark i Judy (Natalie Wood) a la pel·lícula de Ray. No obstant això, el lligam que planteja Tsai Ming-Liang sembla estar empès per la solitud devastadora que arrosseguen tots dos personatges. És una connexió forçada pel buit, que es va diluint lentament fins a desaparèixer gairebé del tot a mesura que la pel·lícula s’apropa al seu final.

Però és en els finals on ambdós autors ofereixen la seva visió més profunda i personal d’aquesta nova joventut. Al final de Rebel Without a Cause, Plató mor víctima de la seva inestabilitat emocional i de la seva rebel·lió fallida contra els codis adults que li han dictat la vida sense donar-li veu. És un final tràgic, dolorosament evitable, que remet al mite de l’heroi derrotat que molts joves rebels del moment aspiraven inconscientment a encarnar. Ray ens ofereix aquí una visió pessimista i ferida d’un futur condemnat a repetir un passat tràgic, herois joves, plens de desig i desesperança, que cauen víctimes d’una societat sense referents sòlids ni compassió.

Però Tsai Ming-Liang ofereix una altra sortida. Quan la ciutat de Taipei s’adorm, Shao Kang es desperta. En un dels moments més íntims i reveladors del film, s’acosta al llit on dorm Ah-Jung, exhaust després d’una nit de sexe buit, i s’acomiada d’ell amb un petó. Allò que en Ray era desig reprimit, suggerit i sempre frustrat, en Tsai es fa present, el desig reprimit ha tornat i ha vingut per quedar-se. Ningú no mor, potser tots continuen igual de buits, però sobreviuen. La pel·lícula es tanca amb May Lin plorant sola en un parc desert.

Podríem pensar que ambdues pel·lícules ofereixen un final igualment tràgic. Però és precisament aquí on rau la gran diferència entre Nicholas Ray i Tsai Ming-Liang. Mentre Ray converteix Plató en un màrtir, una víctima precoç d’un món que no l’ha sabut escoltar, Tsai sembla oferir a Shao Kang la possibilitat de redempció. Vull creure que, d’alguna manera, Vive l’Amour és la continuació silenciosa de Rebel Without a Cause, i que Tsai va decidir donar-li una nova oportunitat de vida al personatge de Plató. Començant també amb un intent de suïcidi, però acabant trobant, en la solitud i en l’observació, una forma d’estimar i de ser un mateix. M’agrada imaginar un Plató que va sobreviure, que va arribar a estimar sincerament qui volia estimar, i que va aprendre a plorar, no en secret ni amb vergonya, sinó allà on calgués, sense por ni prejudicis. Un Plató que, gràcies a Tsai, va poder viure i sobretot créixer.

No és gens estrany que la Filmoteca hagi decidit tancar el cicle dedicat a Nicholas Ray al maig i obrir el de Tsai Ming-Liang al juny. Dos cineastes que, malgrat les distàncies culturals i estilístiques, comparteixen una mateixa fe, la fe en la nova joventut. Una joventut perduda, erràtica, però encara capaç d’estimar, de resistir i de trobar sentit enmig del buit. Una nova joventud que s’acosta al cinema amb curiositat, que, en veure el destí tràgic de Plató, s’atreveix a imaginar la seva renaixença en el rostre de Shao Kang.