LO VELL I LO NOU

Virgili guià a Dante al Mont Purgatori, i el va portar a Beatriu, l’eterna dama que esperava al cim. Per tant, les profunditats més interiors no es troben a la part inferior, sinó al cim del Mont Purgatori. Sé que La Divina Comèdia no és l’obra clàssica cabdal de la literatura universal en què es basa The Return, però em serveix per a l’analogia. L’obra que inspira aquest film d’Uberto Pasolini és l’Odissea, tasca no menys ambiciosa, i narra el retorn d’Ulisses a l’illa d’Ítaca després del seu llarg viatge.

El diàleg que estableix aquí Pasolini amb Homer és estimulant des del seu rebuig a l’èpica del viatge i el seu gran treball psicològic. He de reconèixer que en un principi em trobava escèptic, perquè si bé és cert que aquest revisionisme desmitificat és sempre intrigant, prous propostes hem tingut ja que han caigut en sac buit, la majoria dels casos per la simple raó de no aportar res de nou. The Return, però, triomfa sobradament en el seu retrat de l’heroi perdut i la família desestructurada, en part pel magnetisme d’uns impecables Ralph Fiennes i Juliette Binoche com a Ulisses i Penepole, respectivament. L’única queixa que li puc treure al film és una posada en escena que es limita a seguir el text sense anar més enllà, sense atrevir-se a explotar tota la potència latent en unes imatges que demanen expressar-se per si mateixes. Un gest que m’agrada molt, però, és l’ús de la música. I és que en propostes com aquesta, que reimaginen un mite despullant-lo de tota epicitat – i diguem-ho sense embuts, generalment pretensioses –, es substitueix la música extradiegètica pel silenci, com si aquest contingués intrínsecament en els seus ecos la desarticulació d’un mite perpetrat i forjat en melodies. Desconcerta, llavors, l’ús recurrent de música en The Return. Primerament, perquè des d’un inici crea una expectació mai resolta, i quan aquesta expectació resulta en gestes, no veiem més que descarnada violència disfressada d’heroïcitat gràcies a la banda sonora. La música crida a l’èpica inexistent.

Tractaré ara de recuperar l’inici del text, prenent la universalitat sempre vigent de la Comèdia de Dante per entendre el viatge odisseic. Ho avanço ara, és una comparació més aviat banal, però m’estimula – i va estimular-me també veient la pel·lícula – repensar aquest arc d’Ulisses com un arc completament dantesc. La diferència, que l’heroi d’aquesta història va perdre’s en el seu viatge pels nou cercles de l’infern i ha oblidat qui és. The Return és un film sobre la incertesa, el no saber qui ets ni cap a on vas, que comença amb l’heroi sortit de les aigües en una gens subtil simbologia de resurrecció, naixement o qualsevol símil que es vulgui. Aquesta vida a guanyar, a recuperar, es troba al cim d’aquesta mena de purgatori, on l’eterna dama espera. No cal dir que ens trobem amb una història completament masculina on el conflicte central recau en aquest heroi caigut xocant amb la idea d’home de família. Per por i incertesa, l’Ulisses d’aquesta versió del mite s’erigeix com a testimoni del seu no-retorn, sense trobar el camí a casa després d’una guerra que encara afronta i de la qual és – sempre serà – portador. És punyent, a més, l’estudi social d’aquesta illa en decadència a l’espera del retorn del monarca, una comunitat caiguda en desgràcia per l’egoisme d’un sol individu. Ulisses no es retrobarà a ell mateix, i això em sembla una encertada idea purament cinematogràfica, fins que no recuperi els gestos que el convertien en qui era. Així, tot es redueix a la fisicitat dels gestos – les imatges es justifiquen –, i no és fins que Odisseu tensa el seu arc que assumeix el seu rol d’agent del caos. I la subseqüent reconciliació amb la família es configura no com un ascens al paradís des del purgatori sinó com una caiguda conjunta a l’infern, allò que s’ha convertit en la nova llar. Aquest ascens al paradís, l’hauran d’emprendre tots junts.

Després de dialogar amb Dante sobre aquest diàleg entre Pasolini i Homer, configuro també una revisió de la revisió per demostrar que en la seva universalitat, tota obra és inabastable del tot. Per això The Return triomfa en el seu desencant al mite, perquè articula de nous.