LO VELL I LO NOU

Los Tortuga (2025, Belen Funés) és un film doblegat en dos entre el camp i la ciutat. Només això ja és encomiable. Juga amb les expectatives que genera allò que diem neoruralisme espanyol per a afegir-li un matís potser massa oblidat; la tornada/fugida a la ciutat. La primera part del film succeeix a la província de Jaén, en un camp d’oliveres on treballa i viu la família paterna de la protagonista. Ella és l’Anabel (Elvira Lara), la filla de la Dèlia (Antonia Zegers), una immigrant xilena que treballa de taxista a Barcelona, i en Julián, recentment traspassat. La segona part, més llarga, comença quan la mare va a buscar a l’Anabel per a retornar a Barcelona després de l’estiu, ja que començarà el seu nou curs de comunicació audiovisual, pel qual s’ha esforçat molt per entrar-hi.

En aquest primer resum, ja apareixen alguns dels temes que travessaran el film, gairebé impedint-lo de la seva lògica de continuïtat per la seva nombrosa quantitat. El dol i la maternitat ocupen l’espai central, però també la immigració (nacional i internacional), les arrels, la família tradicional en disputa… A aquestes qüestions, que no podem dir que no estiguin sobradament tractades en el cinema contemporani del país, se li afegeixen, durant el desenvolupament del film, altres com la precarietat, els desnonaments, l’expulsió tant del camp com de la ciutat, religiositat contra un estrany agnosticisme (fàcilment relacionable amb una espiritualitat del camp contra la impossibilitat d’aquesta a la ciutat)… Se sent com si s’hagués obert un manual de quin tipus de cinema es fa ara i quines problemàtiques travessen les societats contemporànies en el capitalisme. No hi ha concreció, s’aborda una quantitat desmesurada de temes que són impossibles –òbviament– de tancar, però ni tan sols de tractar. És un drama social desconcentrat. 

Els problemes socials, com en el film, entren a la vida de les persones sense previ avís. Quan les protagonistes reben la carta de la immobiliària que anuncia el seu futur desallotjament, se li crea a l’espectador una sensació d’impotència, entén el context del món real i sap que està passant. Passa el mateix quan veiem les plaques solars que s’estan posant al camp on hi havia oliveres (sobretot perquè només fa dos anys que es va estrenar Alcarràs). Hi ha molts casos així en el film que, com he dit, quasi ni es tracten, es converteixen en obstacles que accentuen, expandeixen, els dos temes principals del film: el distanciament maternofilial i la impossibilitat d’enfrontar-se al dol.

És capital que la cineasta que està creant un món es posicioni contra les problemàtiques que ella mateixa deixa que es filtrin dins d’aquest. Plantejar temes tan complicats només per a afegir dificultats al conflicte del film és trampós. Godard parlava que el cineasta ha d’assumir la seva posició burgesa i Los Tortuga es troba als antípodes d’aquest plantejament. En el món diegètic de la pel·lícula, no és el capitalisme el culpable del desallotjament, sinó, simplement, Belén Funes en la seva posició de dramaturga. Perquè ella crea un món fictici amb les seves pròpies regles i utilitza problemàtiques del món real per a completar les carències que li falten al primer.

Fa no gaire vaig veure un film anomenat Bushman (1971, David Schickele). No té res a veure amb Los Tortuga, però el menciono per a explicar el deure moral que, considero, ha de tenir un cineasta. És un drama social on un immigrant nigerià sense papers intenta lidiar amb les problemàtiques que comporten les seves condicions socials en uns Estats Units extremadament racistes. Quan la pel·lícula estava arribant al seu clímax de rodatge, van deportar al seu actor protagonista Paul Eyam Nzie Okpokam al seu país d’origen perquè era, com el protagonista, un immigrant sense papers. Aquí hi ha una filtració de la realitat en el film òbviament molt diferent de la del film de Funes, està absolutament condicionada precisament per la realitat. La resposta de Schickele va ser convertir la ficció en documental per a explicar el que havia passat de manera taxativa, sense floritures, negant-se a concloure la narrativa prèvia de Bushman. Evidentment, és un cas extremadament diferent a Los Tortuga, però és justament al que em refereixo quan exigeixo el posicionament de la cineasta. Perquè el contrari, el que passa en el film espanyol, és deshonest amb l’espectador, més encara quan és el guió qui determina aquestes filtracions de la realitat sense parar.

Em fa ràbia la sensació que se’m va quedar en el cos després de la pel·lícula, que no hauria d’entrar ni molt menys en una crítica –seria una filtració de la realitat semblant a les que apunto–, però bàsicament té a veure en què molts elements del film m’havien interessat, a la vegada que sentia que s’havia abusat de la realitat per explicar, al cap i a la fi, la història d’una mare, una filla, i una enyorança.  Perquè, quan el film es contenta amb documentar aquesta complexa relació, hi han moments extremadament privilegiats que fan de Los Tortuga una potència del que podria ser. En una escena concreta veiem un rodatge de l’Anabel on està la Dèlia i mira amb orgull a la seva filla; un travelling i una mirada són suficients per determinar la relació entre les dues. I aquí és el cinema el que s’infiltra en la realitat i no al revés. Només per aquest moment ja val la pena el visionat.