LO VELL I LO NOU

 Vampiritzar:

1. Convertir en vampir.

2. Dominar algú emocionalment fins a privar-lo de la seva personalitat.

Sinners és una pel·lícula de vampirs particular, que es reapropia del mite de la figura vampírica per treballar-la des d’un terreny encara per explorar: la supremacia racial i la memòria històrica. La pel·lícula ha estat un èxit rotund i gairebé unànime per la crítica i les masses, convertint-la en un succés comercial pràcticament insòlit pel que fa a les propostes originals de temps recents que surten de l’engranatge dels grans estudis. Tot i que no la considero del tot digna de l’àmplia magnitud d’hipèrboles que ha rebut, de tota aquesta fascinació tan exagerada que se’m fa gairebé febril, crec que és adient tractar de trobar les raons d’aquest assoliment i desxifrar els seus encerts.

Perquè una cosa que queda clara és que Sinners és la pel·lícula més lliure que ha dirigit Ryan Coogler des de, possiblement, mai. El director de Creed i de la saga Black Panther fa un salt innegable a l’autoria amb aquest thriller de terror de presentació tan arriscada. I dic presentació, perquè un dels punts als quals vull arribar és la seva por a un veritable risc, però això encara no toca. Per cridar a l’extravagància, però sense perdre veracitat, la pomposa forma que adquireix aquest film és la d’un western de gàngsters de terror musical. Explica, en el transcurs d’un dia i una fatídica nit, el retorn de dos germans bessons al seu poble natal, al Mississipi dels 1930s, per assentar-se amb un club de blues. No obstant això, una força maligna esclatarà en aquesta festa d’excés i llibertat, inaugurant la violència que envaeix tota la segona part del film.

El guió, juntament amb una banda sonora que funciona com a eix temàtic, és el més potent de Sinners. Amb la típica aparença d’un guió de megaproducció, sorprèn que tot i comptar amb un explícit simbolisme, el guió no mastega el seu discurs, i exigeix a l’espectador quelcom més del que el cinema comercial l’ha acostumat. Els dos bessons – interpretats per un mateix Michael B. Jordan, actor fetitxe de Coogler – plantegen una dualitat tan profunda com la que l’espectador vulgui donar-li. El vampir, d’ètnia blanca, però de sang irlandesa, introdueix aquest comentari social de temàtica racial al que la pel·lícula afegirà capes amb un sentit més profund que la superficialitat esperada. Tota la primera hora està dedicada a un estudi dels personatges que li exigeix a l’espectador la paciència de conèixer-los i de preocupar-se per ells per al moment en què la violència irromp a l’escena – un gest que seria més valent sense aquella seqüència inicial, que anuncia una violència inevitable i promet a l’espectador el sagnant espectacle que s’apareix a la segona meitat com a auguri autocomplert. La pel·lícula comença suscitant preguntes i continua amb una hora de somnis la consumació dels quals ja se sap irresolta, és un compte enrere per l’irremeiable tragèdia.

Per mi és una llàstima, amb tot això, que Coogler es mantingui en una posada en escena tan buida i mecanitzada, amb cap idea visual que justifiqui una direcció en excés convencional i institucionalitzada. No hi ha res en el gest d’il·lustrar en imatges el text que distingeixi a Sinners de Black Panther. L’única excepció és aquella seqüència musical que funciona de mid-point de la pel·lícula, aquell blues que serveix de culminació de les esperances i els somnis, i com a detonant de la mort i la tragèdia. Un pla seqüència que entén el temps com a corba i el blues com a identitat, l’art com a prova irrefutable d’un traçat i una història.

Per això sap tan greu que la resta de la pel·lícula estigui repleta de solucions tan poc inventives i una posada en escena de l’acció que en res es diferencia de les grans produccions que dominen el catàleg. Per una pel·lícula que tracta d’articular un discurs entorn al blues, sobre les intencions de l’home blanc de despullar a un poble de la seva identitat i el seu art, apropiant-se’l, i oposar resistència, sembla que Coogler es rendeixi a les formes d’un cinema basat en la visió d’aquest mateix home blanc que no ha fet més que invisibilitzar-lo. Potser aquest és el punt, Coogler preguntant-se si continua sent autèntic, o adonant-se que s’ha perdut en aquest vampirisme que l’ha privat de tot el que podria haver sigut.