LO VELL I LO NOU

Warfare aspira a la quimèrica tasca de retratar l’horror de la guerra des d’una visió apolítica, allunyada de qualsevol càrrega propagandística o glorificació bèl·lica. S’escuda en el fet de basar-se enterament en les memòries dels exmilitars que van viure els esdeveniments que tenen lloc. Un llistat de joves actors sortits d’un emergent star system interpreta convincentment una unitat militar de SEALs de l’armada estatunidenca, durant la guerra d’Iraq, en una missió al territori insurgent.

La precisió que obtenim en aquest document cinematogràfic de l’horror és la mateixa precisió del trauma. Evidentment, la dramatització entra en joc, però cada detall i cada gest amb què ens enfronta la pel·lícula no deixa d’evocar a un dolorós record i a una ferida que no cicatritza.

Dirigeixen Alex Garland i Ray Mendoza: el primer deu ser-vos de sobres conegut, el segon és l’ex-SEAL les experiències del qual són la llavor de la pel·lícula. Amb aquest crèdit compartit a la direcció no queda lloc per al dubte, la missió militar que veiem en Warfare és rigorosament acurada i fidel – tot el que la memòria ho permet – a l’infern que Mendoza i la seva unitat va viure en Iraq. Les imatges que veiem un cop acabat el relat, extretes del making-of, ens mostren clarament com en la producció es va tenir en compte una vívida fidelitat a partir dels gestos i la disposició dels actors en relació amb l’espai.

Aquesta proposta expressament apolítica no és la primera incursió de Garland en un cinema bèl·lic que pretén trobar una certa objectivitat en el gest de no posicionar-se a favor de cap ideologia. Civil War ja va crear en el seu dia un cert rebombori pel seu rebuig a donar un discurs ideològic en el retrat d’una distòpica Amèrica dividida en dos. Tot i quedar pendent de verificació si és realment possible un distanciament absolut d’una posició política, vaig trobar en Civil War una virtut a l’enfocar el protagonisme a la mediatització i la seva banalització de la violència i els discursos polítics. Centrant la pel·lícula en periodistes de guerra, únicament interessats per una plasticitat sensacionalista de la imatge de l’horror, Garland semblava articular un discurs contra aquesta representació a la vegada que retratava astutament, des d’una hipotètica distopia, una Amèrica contemporània en crisi. Per això trobo desconcertant que la seva següent passa s’hagi orientat cap a l’escenificació d’unes memòries de guerra. Aquí s’obre el debat: es pot continuar parlant – es podia parlar en un principi – d’un cinema apolític?

Clarament, acollir un terme tal com pel·lícula bèl·lica apolítica seria com acollir un oxímoron. Caldria veure on es troben – si és que existeixen – els matisos. La representació de la violència inevitablement comporta a una glorificació d’aquesta. Qui paga una entrada de cinema per veure una pel·lícula bèl·lica exigeix aquesta violència, el cinema li crea una necessitat sàdica. Es pot encarar una pel·lícula d’aquest gènere de diverses maneres, però en última instància és impossible escapar d’això. En quina mesura és diferent allò amb què ens enfrontem a Warfare? Després de veure la pel·lícula, crec que un sortirà amb encara més preguntes que respostes.

Queda clar que aquesta “apolítica” es busca en una sobrietat i una cruesa, a més d’una minimització dels elements que es posen sobre la taula. No sabem res més dels soldats que els 90 minuts que compartim amb ells, abans que noms són càrrecs militars. El film arrenca amb una escena on la unitat reunida està veient un programa d’aeròbic a la televisió, amb la mirada fixada al cos femení. Sense tenir clar si amb això Garland tracta d’humanitzar-los o simplement de contextualitzar-los, els aïlla en un territori diegètic que és enterament masculí i amb unes necessitats i plaers compartits. Seguidament va una seqüència nocturna on els personatges s’assenten a l’edifici on tindrà lloc la tragèdia. Després que el títol aparegui, la resta del film succeeix en un seguiment a temps real d’aquesta missió, a cada detall més punyent. Entenc que Garland aspira a una mirada sòbriament humanista, que despulla aquests fets de qualsevol possible pregunta i, últimament, descarta tota possible resposta. Hi ha una clara intenció de “no dir res”, quan precisament potser s’està dient tot. Aquesta voluntat de limitar-se a la subjectivitat de l’individu, d’endinsar-se en un nihilisme que no té en compte cap bàndol ni cap història individual o col·lectiva, prèvia o futura, tancant aquest infern en una petita cambra d’eco; crec que revela el gest més polític de tots.

Que la guerra no té cap sentit ja ho sabíem, però en Warfare queda clar que no hi ha gest més polític que l’experiència individual, i ens retorna a la idea del cinema com a eina inherentment política. Lluny de ser propaganda americana, i encara més lluny de no dir res, el film de Mendoza i Garland compon un involuntari espectacle de l’horror que provoca suplici i claustrofòbia, i que troba en la seva falta de justificació i la seva suposada neutralitat una denúncia que em resulta eficaç a la vegada que accidentada i, per tant, impossible de valorar.