LO VELL I LO NOU

Estimat Hong Sang-Soo, 

T’escric aquesta carta des d’un lloc nou que tot just comença, es diu Lo vell i lo nou. No sabia ben bé com començar, ni com dirigir-me a tu. Crec que, amb cada pel·lícula que estrenes, una crítica ja no et fa justícia. Per això vaig arribar a la conclusió que la manera més honesta, i potser també la més segura, era escriure’t una carta intraduïble. 

És la primera vegada que t’escric en català, la meva llengua de cada dia. Una llengua que, com passa sovint amb les coses discretes, només mostra la seva màgia quan la vius des de dins, quan la penses i la parles. Però això tu ja ho deus saber. De fet, crec que qui millor ho sap és la Iris (Isabelle Huppert), que a La viatgera sembla sospitar, enmig del silenci, que tota llengua és una manera de mirar. 

Una de les preguntes que m’ha acompanyat durant tota la pel·lícula era: Qui és la Iris? Aquesta dona francesa que camina descalça pels carrers de Seül, fascinada per la poesia de Yun Dong-Ju, pel makgeolli i per una manera d’ensenyar el francès a partir de les emocions. Una viatgera que es mou des del present, des de la sinceritat, i que, com si fos part d’un somni o d’un record massa nítid, acaba desapareixent davant dels ulls dels seus alumnes. 

Però, a diferència dels altres habitants de Seül, la Iris sembla ser plenament conscient de les limitacions del llenguatge i de la fragilitat de la comunicació entre humans. Malgrat ser, aparentment, la més estrangera de tots, és potser qui entén millor la universalitat de les emocions i les barreres que la paraula no pot travessar. I pensava, potser la Iris no és només una viatgera dins el teu cinema, sinó també una manifestació de tu mateix. 

Perquè el teu és un cinema de la paraula, sí, de les converses que giren en cercle, de les línies narratives que s’esvaeixen, dels somnis que es confonen amb el record, i d’un constant qüestionament de què és real i què no. Un cinema que no s’allunya de la nostra percepció quotidiana de la realitat, sinó que l’accentua, la mira de prop. Però l’Iris és qui sembla sospitar-ho. Ella és qui, potser com cap altre, com diu el personatge del In-guk (Ha Seong-guk), “busca la il·luminació mentre habita un món secular” i potser ella és la representació més viva de qui algun dia tots els teus espectadors ens agradaria ser. 

És per això que, dins el teu paper de poeta, ho dic seriosament, ja que t’has atribuït tots els càrrecs possibles d’un rodatge, el teu cinema sembla esdevenir una cosa que va més enllà del llenguatge. L’espectador pot llegir les teves rimes, pot intentar endevinar què pensen els teus personatges, però mai arribarà a comprendre els teus sentiments tal com són, perquè els haurà de sentir com a propis. I és aquí on s’amaga la frustració de l’Iris, ella sap perfectament que aquest món no és ben bé per a ella. Habita un món interpretatiu, raonable, analític, però ella és una viatgera dels sentiments i, potser, el teu cinema també aspira a ser-ho. 

Estimat Hong, has decidit fer una pel·lícula sobre com tota paraula teva pot no arribar a tothom. Però, com a resposta, decideixes viure-ho de la manera més enlluernadora possible, estirant-te sobre una roca mentre beus makgeolli, mentre els altres intenten endevinar què volen dir les teves paraules, la teva manera de ser. 

Com ben bé ens podem imaginar, al final se’ns obre la possibilitat que potser tota aquesta pel·lícula és un somni. O potser ho són totes les teves pel·lícules. Però, al capdavall, potser no importa. D’aquest somni interpretatiu, la Iris es desperta en un primer pla, un gest gairebé inèdit en el teu cinema. I potser és just en aquest primer pla quan l’espectador ja deixa de voler entendre’t per començar a viure’t. 

És el que fa el poeta In-Guk, quan decideix acceptar la Iris com a amiga abans d’entendre-la, abans de saber realment qui és. Decideix no interpretar el somni que ella ha pogut tenir durant vuitanta-cinc minuts, sinó acceptar-la com amiga. I finalment, desaparèixer amb ella en aquell bosc fondós. Potser, miraculosament, hauríem de fer el mateix amb tu, deixar de sorprendre’ns perquè has filmat un primer pla, deixar de buscar-te raons, i simplement seguir-te. No per resoldre’t, sinó per desaparèixer amb tu dins un bosc que, abans que una amenaça, és una invitació. 

Cada pel·lícula que estrenes, escullo deixar-me endur per les teves paraules, abans que intentar entendre-les. Potser així em pots acompanyar amb la teva poesia, que mai acabaré d’entendre per intraduïble, però sí que la podré sentir. 

Una abraçada emotiva, 

Hug 

PD: Records al teu nouvingut fill.