LO VELL I LO NOU

Yen and Ai-Lee és una d’aquelles pel·lícules que creixen un cop comencen a rodar els crèdits finals i s’afermen exponencialment a un a mesura que passen els dies. Amb un plantejament críptic que recorda a La Double Vie de Véronique de Kieślowski, el film promet un joc de miralls que en un punt ens és retornat completament destapat. La Yen torna a casa seva després d’absentar-se vuit anys a la presó per l’assassinat del seu pare. Simultàniament, una dona físicament idèntica amb el nom d’Allie s’apunta a unes classes d’interpretació. La família, el dol i la culpa són els motius principals d’aquest drama d’embolcall tan peculiar. És en la seva estructura de transparent trencaclosques que la pel·lícula desperta una desconcertant fascinació.

Un joc de miralls que es revela inexistent i una narrativa que es perd contínuament entre personatges que venen i van i traumes que no deixen avançar. Sembla que Yen and Ai-Lee es mengi la cua. Un cop perdem (realment la perdem?) aquesta dimensió simbòlica que tractava d’establir un diàleg entre Yen i Allie, el film esdevé irònica i sorprenentment més ambigu del que prometia des d’un inici. Un cop intuïm i adquirim la imatge completa d’un argument intrínsecament simple, separat de la seva presentació en una estructura de caràcter fragmentari i críptic, ens envaiex la pregunta: quina és la veritable temàtica del film?

I és així com Yen and Ai-Lee acaba articulant-se com un fascinant exercici d’exploració que ens situa en una deriva de sentits i estímuls. Gràcies a aquesta complexa estructura que res amaga, ens movem lliurement i tractem de buscar què hi ha més enllà. La xocant realitat és que no hi ha res, res se’ns amaga i tota il·lusió de profunditat venia donada per la projecció. I aquesta forma de falsa matrioshka no és gens banal, doncs és a partir d’aquesta projecció de símbols i figures que esdevenen quimeres que podem, al final, comprendre i entendre’ns a nosaltres mateixos. És el mateix procés el que fan la Yen i la Allie, i l’espectador.