LO VELL I LO NOU

Des del seu humor àcid habitual, Radu Jude efectua una radiografia porosa i punxant de la societat i la política romanesa. A partir de vells anuncis comercials, el director construeix una línia temporal vertical que travessa les entranyes del seu país de naixement. Ho divideix en 8 seccions, a quina més violenta que l’anterior, mantenint una estètica del digital més primitiu, i jugant amb el valor camp de la propaganda esperpèntica. Amb un material irreverent i només classificable de kitsch, la progressió del film fa calar el missatge: la primera capa còmica revesteix una anàlisi quasi antropològica d’una realitat postsoviètica. Un disseccionament minuciós del material fa lluir la força del muntatge en la creació de dialèctiques. Un mesclum, mosaic, desmembrament, que resulta en un cadàver exquisit de contradiccions conjugades. Des de la història més primitiva de Romania, passant pel dubte identitari acompanyat de l’odi soviètic i l’enveja germànica – de les que a vegades semblen desdibuixar-se’n els límits -, fins al masclisme intrínsec del sistema i la poètica mateixa de la teleporqueria. Dirigida mà amb mà entre Radu Jude i el filòsof Christian Frencz-Flatz, el caire assagístic de la cooperació demostra les fortaleses de cada un dels directors. D’una banda, la personalitat inconfusible del cineasta, qui parla de la cruesa i la fa patent a partir d’un bombardeig violent, però que, d’alguna manera, és rebut amb els braços oberts per l’espectador. Delectable. De l’altre, la claredat d’un missatge notablement treballat, meditat i amb un nivell de complexitat acadèmica en la seva dissecció dels temes. Títols de seccions magníficament ocurrents ens introdueixen en una retòrica d’oposicions – capitalisme i comunisme, homes i dones, humor i violència – que parteix d’allò més bàsic per només entendre’s quan la hipòtesi ha estat completament desglossada en imatges.