LO VELL I LO NOU

Són tres les separacions que se’ns presenten en el primer llargmetratge de Paula Veleiro Te Separas Mucho. Primer, la dels pares. Segon, la de la cineasta amb la seva exparella i, finalment, la nostra, la de l’espectador amb el film, quan se’ns descobreix que tot allò que veiem no té per què ser necessàriament cert i la memòria es desvela als antípodes de la veritat.

Les dues històries de desamor de Te Separas Mucho estan conformades per arxiu familiar molt diferent: un dels anys 90, filmat pel pare, i un de la dècada dels 10, gravacions de la cineasta i de la Joy, la seva exparella. La veu en off de Paula Veleiro s’encarrega d’organitzar un imaginari extremadament heterogeni per les diferents mirades darrere la càmera (la seva, la del seu pare i la de la Joy) i l’avenç tecnològic que han patit les càmeres casolanes en els últims temps. Hi ha la necessitat constant de trobar-se a si mateixa en els comportaments dels seus progenitors, buscant motius i respostes per a saber què va fallar en la seva pròpia relació; és un exercici psicoanalític que fascinaria a Sigmund Freud.

El més interessant, sense oblidar la grandíssima feina d’escriptura irònica i airosa de Paula Veleiro, ni el seu fabulós muntatge premiat al festival de cinema de Xixon, és la separació entre nosaltres i el film. Quan els àudios d’unes amigues de la protagonista evidencien que aquells records que hem anat veient no eren tan ensomniables ni ideals com semblaven, se’ns obliga a reconfigurar tota la història, que serà a partir d’ara una memòria esbiaixada per la visió subjectiva de la cineasta, condició inseparable de l’art explicitada a Te Separas Mucho.