LO VELL I LO NOU

Amb una càmera de tendresa fascinant, Pablo García fa un retrat històric i a la vegada atemporal del que significa retrobar-se a un mateix. Partint del llibre Nueve Nombres, de María Huertas, així com de les experiències familiars i pròpies, és capaç de relatar un fet sòrdid i aterridor amb una bellesa palpable, i un amor inconfusible pels subjectes davant de la càmera. Buscant el meu propi nom relata la història de l’arribada de centenars de dones a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, traslladades de València, moltes d’elles completament perdudes i deslligades de si mateixes. El relat explora els límits de la identitat i la memòria, les seves connexions trencades i la necessitat de qualsevol de mantenir-se seu. Algunes d’aquestes dones tan sols no recordaven com es deien, i Pablo García, a partir del viatge d’una d’elles – una Aurelia Lerma que es menja la pantalla i commou amb una senzillesa espectacular -, és capaç de transmetre una visió col·lectiva del que ocorregué. 

És una pel·lícula plagada de rostres i de pell, de la calidesa de la carn, de les persones. Primers plans que emanen un sentiment latent des d’una proximitat gens violenta, sinó que acarona a actrius i espectadors per igual. És un retrat de la força i la voluntat d’una comunitat per no deixar a ningú enrere.