LO VELL I LO NOU

La Casa y el Ternero, descrita per la seva directora Rocío Montaño, és una peça idealística sobre l’atenció. Filmada amb una handycam, la cineasta ens permet un viatge en primera persona per la intimitat de la seva vida a través d’allò que ella veu: reunions d’amics, moments amb la parella, aniversaris amb la família, manifestacions polítiques, viatges al camp…

És un film que funciona per les seves idees associatives i la seva igualització —una no-priorització— de tot allò que és filmat. Al so de la ciutat, que no té per què ser molest, se’l contraposa amb el silenci rotund del camp. La manera en la qual grava com un vedell beu llet de la seva mare, és inquietament idèntica a com dues mans de dos amics seus es toquen. Una conversa entre la família seguida d’una reunió sindicalista per l’habitatge digne. Seguim aquest fil per a adonar-nos que La Casa y el Ternero és un film organitzat per una bellíssima poètica dels gestos i els afectes per allò que ens envolta, que recorda clarament al cinema de Jonas Mekas o a Su Friedrich en el seu treball en el camp del cinema-diari.

Aquesta poètica dels afectes només es pot donar gràcies a un fora de camp que converteix La Casa y el Ternero en un film absolutament utòpic: i és que en cap moment es fa referència a la feina de la protagonista/directora. Montaño és mestra de primària, però en cap moment es menciona aquest element en el film. S’està proposant, gràcies a aquesta decisió, que l’única manera d’obtenir la tranquil·litat pròpia de la pel·lícula és, tal i com diu la seva germana en una escena íntima molt divertida, abolint el treball (deixant-lo en fora de camp) d’una vegada per totes.