LO VELL I LO NOU

Carlos Balbuena demostra de manera inequívoca la presència d’una absència en la memòria col·lectiva en el seu darrer film anomenat Coto Privado de Caza. Escullo l’expressió “demostrar de manera inequívoca” perquè la pel·lícula és una recerca quasi científica, precisament, d’aquesta absència. 

Els procediments per dur a terme aquesta difícil tasca, no són gens evidents. El film se situa en la Muntanya Central Lleonesa i comença mostrant-nos una casa de tortures utilitzada durant el franquisme. És l’última casa que moltes persones contràries al règim trepitjaven abans que se les emportessin de “paseo” a la muntanya, és a dir, abans que fossin brutalment assassinades. D’això se’ns informa amb un rètol i, en un pla seqüència llarguíssim, ens movem, en primera persona, pels carrers del poble en direcció a la muntanya fins que arribem a un cartell on posa Coto privado de Caza. Després d’aquest impactant pròleg, l’arqueòloga Mónica Castro de Lara, familiar de represaliats en aquest mateix lloc, afegeix context al que passava en aquella casa. Ho fa en un pla frontal a la càmera, sense cap mena de floritura. Després veurem fotografies del lloc i de la muntanya, mentre segueix el monòleg de la dona. Seguidament, repetim el camí, el “paseo”, però ara la càmera segueix a una dona que observa el lloc. 

Tots aquests plans tan llargs acumulats –que són només les primeres tres escenes de la pel·lícula–, negats a qualsevol classe de re-creació, permeten el descobriment d’una presència fantasmagòrica. I és que les diferents idees visuals i cinematogràfiques que Balbuena utilitza se senten com a experiments científics amb l’objectiu de desvelar alguna cosa. Malauradament, la càmera no té el poder físic d’una excavadora i mai no ens podrà revelar allò que amaguen aquestes muntanyes, però fa evident i innegociable, efectivament, que hi ha una cosa no revelada més enllà d’aquell cartell: l’absència.