LO VELL I LO NOU

Eva Libertad sorprèn amb el seu primer llargmetratge en solitari amb Sorda, un dels drames intimistes espanyols més sensibles i impressionants fins on arriba la meva memòria. De temàtica doblement provocativa, el film segueix els dificultosos passos d’Ángela, una dona sorda, cap a la maternitat junt amb la seva parella oient, l’Héctor. Uns superbs Miriam Garlo i Álvaro Cervantes són qui encarnen els rols d’aquesta parella protagonista, que amb la imminent arribada d’un nadó a casa es veu forçada a enfrontar les pors que suposa, ja no únicament la mateixa idea de la maternitat, però la dificultosa comunicació que s’imposa per a les persones amb discapacitat auditiva. La pel·lícula serveix doncs per visibilitzar i denunciar aquestes condicions que agiten a la protagonista, a la vegada que somia amb una reconciliació que – fins que no arribem a un ambigu i obert final – resulta gairebé utòpica. La mirada d’Eva Libertad és profundament empàtica i honesta amb tot el que retrata, oferint una mirada completa a la limitada visió del món que té Ángela. No m’agradaria destapar massa detalls, però la pel·lícula acaba adquirint una forma díptica amb dues mirades ben contrastades. Pel que fa a la primera, que ocupa gran part del film, ho veiem tot des dels ulls d’Ángela, però no des de la seva oïda; Libertad ens col·loca en un angoixant punt de vista on no podem fer més que objectivar a la protagonista i compartir el seu patiment des de la comoditat de la imatge completa, la imatge i el so. La impotència i l’angoixa envaixen tot un film on la comunicació es troba amb un mur infranquejable. La cineasta hàbilment ens situa dins la ment d’Ángela i ens deixa amb la incapacitat i la frustració quan aquest diàleg no s’estableix amb el món diegètic. Nosaltres entenem a Ángela, però la resta del món no, som uns oients sords.