LO VELL I LO NOU

Alain Guiraudie, en veure Teorema de Passolini es va plantejar què passaria si l’encant de l’estranger penetrés les parets de la casa i es filtrés a tota la comunitat. I d’aquesta premissa, infectada del Buñuel més còmic, surt Miséricorde. Una pel·lícula indiscutiblement francesa – de la manera més òbvia i prejudiciosa que les seves ments puguin dibuixar – que s’engronsa entre el drama, el thriller i la comèdia, tot insuflat amb una sexualitat no-sensual, i un desig desbordat que permea tot el film.

Jérémie – un Félix Kysyl captivador -, amb la mort de l’home que li va ensenyar l’ofici de forner, torna de Toulouse al seu poble originari i es veu entortolligat per la força del desig reprimit que refloreix. Guiraudie presenta la ruralitat com un limbo de la moralitat on tot s’hi val. Un espai perfecte per explorar les profunditats del ser i dels impulsos més íntims. El que comença com un retrobament entre Jérémie i l’amor enterrat cap al seu antic mestre, desvaria en una cartografia impossible d’atraccions i odis i gusts. Un bosc frondós i infranquejable d’afectes – i desafectes. Guiraudie explora els límits d’aquest desig amb una aparent llibertat que xoca amb la culpa inexorable que acompanya la seva realització. La culpa d’aquell que desitja i la culpa d’aquell que toca el seu desig. Miséricorde és un relat en clau humorística de dolor que suposa la repressió de les pulsions humanes, i el dolor que suposa destapar-les.

Més enllà del desig, la pel·lícula juga amb els espais, sobretot els espais de trànsit. El protagonista sembla ser incapaç de fer res més que deambular. Es passa quasi la totalitat del film anant d’un costat a l’altre, i Guiraudie aprofita aquesta errància com un catalitzador de les confusions interiors d’algú torturat per si mateix. Perquè en cap moment es pot mapejar una anatomia dels espais més recurrents – el poble, la casa de la Martin, el bosc -, sinó que queden sospesos en l’aire, com un laberint de cartó i pintura en el que, si no et deixes de moure, potser en algun moment trobes com sortir. Però la repetició – no només dels llocs, sinó també de la manera que estan filmats – els fa més pesats, claustrofòbics. Només en l’exterior, en el bosc, la mentida es fa lleugera i les relacions de mirades deixen de ser acusacions, si no més aviat preguntes. En l’interior, però, les parets semblen pressionar els personatges per desvelar algun gran secret que té a veure amb qualsevol cosa menys amb la mort d’en Vincent (Jean-Baptiste Durand). 

Així doncs, Guiraudie posa sobre la taula una comèdia que suposa una volta de campana emocional constant. Un discurs sobre la moral, el desig i la culpa cristiana revestit amb sortides de l’absurdisme més pur per oferir-nos un caramel refrescant en l’àmbit dels drames rurals.