LO VELL I LO NOU

Saturday Night adopta l’estructura d’una cronologia dels caòtics moments previs a la primera emissió del programa Saturday Night Live. La pel·lícula ens endinsa en aquest caos a contrarellotge filmant en temps real tota la preparació que va precedir el naixement d’aquest pilar de la cultura popular estatunidenca. Narrant una clara dramatització dels esdeveniments, una espectacularització que eleva aquells 90 minuts a l’estatus de mite, el film es consolida com la impremta d’un moment decisiu en la història dels Estats Units d’Amèrica.

Filmada en 16 mm, la imatge de la pel·lícula per si sola ja ens facilita aproximar-nos a aquella crucial nit per la història americana moderna. Amb un cuidadíssim disseny de producció i un repartiment que, amb un colpidor gest col·lectiu, viu els rols en la seva pròpia carn, no només ens transportem sinó que ens endinsem completament en aquell 11 d’octubre de 1975.

La càmera, inquieta, fa un recorregut anàrquic a aquest desordre. Amb la forma d’un pla seqüència – la pel·lícula és un pla seqüència de 90 minuts filmat en diferents preses i punts de vista –, el rebombori general és qui pren el rol principal. Jason Reitman – qui sense que puguem definir-lo com un autor amb un univers i llenguatge propis, ha esdevingut sense cridar massa l’atenció un dels directors més confiables del Hollywood de les darreres dècades – ha definit la pel·lícula com un caos organitzat el pes del qual recau en aquest repartiment coral. Potser el personatge de Lorne Michaels – un fabulós Gabriel LaBelle que es reafirma com a futura estrella – destaca una mica més per sobre de la resta, però de manera purament anecdòtica. Reitman entén a tota la gent que estava aquella nit en aquell edifici per fer possible el programa com un tot, no es pot parlar de cap jerarquització quan la càmera segueix aquests frenètics 90 minuts mantenint-se fidel a la col·lectivitat d’aquesta jove generació que va canviar la televisió per sempre.

I per això em sembla una de les pel·lícules americanes més importants del que portem de segle. La contra-cultura ha esdevingut ja, gràcies a Saturday Night, una mitologia americana que troba la seva expressió, com no podria ser de cap altra manera, a la gran pantalla. Just per això, és comprensible que la pel·lícula no hagi trobat distribució a Espanya – al cap i a la fi, és una pel·lícula americana sobre Amèrica. Alguns pocs hem tingut la sort de poder gaudir-la aquí gràcies al Americana Film Fest, però el film no ha pogut fer-se lloc ni tan sols per un breu recorregut per sales comercials. Però lo cert és que, si bé no hem crescut amb SNL ni estem familiaritzats amb el mite que ha suposat, amb el lloc que ocupa en tot un imaginari col·lectiu nacional, la pel·lícula aconsegueix destacar per un discurs universal sobre una resistent generació marginal que va assolir el triomf de la revolució.

Si d’alguna cosa podem queixar-nos, és de la tendència a lo grandiloqüent que deixa entreveure en el seu últim terç, amb una potser excessiva dramatització i un pompós discurs – Reitman emfatitza un paral·lelisme d’aquest grup de joves amb Prometeu en un moment on Michaels li resumeix el mite a John Belushi. Afortunadament, el film no es perd en aquests excessos i sap mantenir-se en gairebé tota la seva totalitat en, diguem-ne, plans terrenals. Perquè si Saturday Night parla d’alguna cosa és de la importància d’aquells 90 minuts previs, i com la resta tant fa. S’ha de dir que durant el meu visionat em va xocar la falta d’intertítols al final de la pel·lícula, aquells que acompanyen la gran majoria de films basats en fets reals i que narren els fets posteriors als que acabem de veure, exposen la seva trascendència. Això a Reitman no li importa, ja sigui perquè la transcendència de SNL és prou coneguda, o perquè simplement no és important. No importa res més que aquest esforç col·lectiu, aquesta resistència i ambició d’una generació que aspira a canviar les coses, aquests 90 minuts. A ningú li importa el triomf o la transcendència quan s’està vivint el moment, quan estàs en viu a la televisió nacional. Restringint les repercussions que aquests 90 minuts tindran per a la cultura de tot un país, només ens quedem amb el gest i tota la seva importància intrínseca, allà on es troba la petjada immortalitzada de tota una jove generació.