LO VELL I LO NOU

Suposo que no sóc l’únic que esperava amb certa expectativa lo nou del director Bong Joon Ho. D’alguna manera els ulls de tot el món estaven posats sobre ell, després de que la seva Parasite trenqués qualsevol barrera lingüística o cultural i assolís un estatus de reconeixement de proporcions gairebé globals que van dotar al seu autor d’un prestigi equiparable a les grans lligues. Amb Parasite potser ens va donar la idea equivocada, Joon Ho semblava retornar a les seves arrels lligades al cinema surcoreà i abandonar el sistema dels grans estudis de Hollywood. No obstant, la seva nova Mickey 17 és un blockbuster de la Warner Bros, i es troba més propera a anteriors projectes seus, tals com Okja o Snowpiercer, que a la mateixa Parasite. I tot i així la gran part de nosaltres la hem esperat ansiosos, ja sigui perquè el persistent discurs de Bong Joon Ho ens resulta sempre simpàtic o perquè ens segueix provocant quelcom.

Hi ha alguna sorpresa, doncs, amb Mickey 17? La resposta és ambigua. Si alguna cosa demostra la filmografia de Bong Joon Ho, amb una evident continuïtat i insistència en els seus motius i preocupacions més essencials, és la seva exigida constatació com a autor. Quan t’enfrontes amb una proposta seva ja saps el discurs que es posa sobre la taula, una clara consciència de classe que posa en manifest l’abús de les institucions i les classes altes cap a l’individu, un crit ecològic desesperat, i una ridiculització de les normes i estructures socials, tot carregat amb una ràbia ben dissimulada per un particular i fosc sentit del humor.

Si aquesta repetició sistemàtica i temàtica provoca certa fatiga a algú probablement puguem culpar a la falta de subtilesa de la que Bong Joon Ho ha estat sempre acusat. El problema real no està en el contingut sinó en tots aquells manierismes amb els que l’autor fa evident el missatge. Amb què de nou ens trobem, doncs, amb Mickey 17?

De primeres, lo novedós de Mickey 17 sembla ser un brillant – o brillants – Robert Pattinson i un curat disseny de producció que hàbilment dissimula les seves limitacions per transportar-nos a l’inhòspit planeta on es desenvolupa l’acció. Mostrant estrictament poc, l’espectador ni tan sols sent aquesta falta de construcció del món, d’exposició dels espais, perquè se li permet fàcilment intuir la resta d’aquest món distòpic les normes del qual Bong Joon Ho ens ha fet un petit esbós. Fora d’això, potser el que queda no és molt més que un reciclatge del discurs repetit de Joon Ho, en clau d’un gènere que no li és precisament desconegut, la ciència-ficció. El mateix discurs de sempre sembla haver estat reimprès com si es tractés d’una fotocòpia d’una expressió anterior, amb el mateix esperit compost per matèria orgànica reciclada, tal com les diverses versions de Mickey Barnes que s’imprimeixen durant la pel·lícula. Una mateixa entitat amb tota una diversitat d’expressions particulars. Robert Pattinson fa un treball gegant en aquesta pel·lícula, tant que se’m dificulta parlar aquí de la seva actuació com si fos una sola i no varies. L’actor aconsegueix dotar a cada versió reimpresa de Mickey Barnes d’un caràcter particular, d’una profunditat que el diferencia de la resta de rèpliques. Si som capaços de distingir i captar els matisos de cada un dels Mickeys, per què no podríem intentar trobar aquí l’encant particular que Bong Joon Ho assoleix en Mickey 17? Si alguna cosa deixa clara aquesta pel·lícula és la impossibilitat de dues còpies iguals. Doncs, Mickey 17 ha d’exigir per força alguna cosa nova. Hauríem de tractar de ser com la Nasha – una increïble i divertida Naomi Ackie –, i tal i com ella fa amb les diverses versions de Mickeys, saber apreciar les diferències de cada manifestació i estimar-les totes. Encara queda per veure si podem portar a fi aquest dificultós gest romàntic.

Doncs bé, Mickey 17 és una altra exagerada sàtira distòpica que aposta per la comèdia de l’absurd per construir situacions realment divertides, que aconsegueixen alleugerir el seu visionat de gairebé dues hores i mitja. Ve a parlar, un cop més, sobre la presa de consciència d’un individu cap a l’abús i opressió que els més poderosos perpetuen cap a ell, el seu arc d’alliberació i un ritual d’iniciació cap al futur utòpic d’aprendre a enfrontar-se a un mateix i al món. Passar d’objecte a subjecte. No crec que faci falta que expliqui la pel·lícula, doncs Bong Joon Ho ja ho fa de sobremanera – recordo la constant i explícita narració interna del protagonista que ens acompanya durant tot el metratge. Però crec que podem arribar a conclusions més profundes que aquestes i podem anar més enllà de comparar al personatge de Mark Ruffalo amb una combinació de les figures públiques d’Elon Musk i Donald Trump, el missatge social ja és prou explícit.

Bong Joon Ho ens situa en Mickey 17 en una societat on tot està quantificat, on s’ha buscat que tot sigui optimitzat i explotat fins les conseqüències fatals d’haver perdut el seu valor. És potser la pel·lícula on porta això al extrem, aquí la mateixa vida humana ha perdut el valor fins al punt francament ridícul de poder ser reimprès amb la suficient matèria orgànica.

El que se m’ha fet interessant aquí ha estat l’enfoc als mitjans, presentats com a eina propagandística a la vegada que com a possible via de denúncia. Veiem als poderosos amb intenció de filmar els seus falsos actes heroics i a un rebel grup a les ombres filmant els abusos d’aquests primers. Però quin bé poden fer aquestes imatges en una societat com la que es retrata? La funcionalitat d’aquestes imatges resulta ser nul·la. Aquestes imatges, com la resta de coses, s’han banalitzat tant, han quedat tan exemptes de poder, que ja res serveix com a arma de la veritat.

Inevitablement, això em porta directament a la banalització dels discursos que vivim avui en dia. Hi ha tal repetició, tal insistència de missatges polítics, que aquests han perdut el seu valor. En un món on ens metrallen els mateixos discursos reversionats i reciclats, ja no els traguem. Són “prescindibles”, tal com les múltiples reimpressions de Mickey Barnes. Són substituïbles. Realment són tan importants si la seva naturalesa és replicable? Serà que ja no necessitem més pel·lícules de Bong Joon Ho, que estem condemnats i la multiplicació de les formes banalitza el contingut?

I aquí tornem a la pel·lícula, i al conflicte central del protagonista, que no és més que una crisi d’identitat articulada sobre l’absurd satíric que emmarca tot el film. És la pel·lícula, com el seu protagonista, prescindible? La mateixa pel·lícula ens ofereix una clara resposta, i per tant hi ha poca cosa que pugui seguir desenvolupant sense ser reiteratiu. La solució que Bong Joon Ho proposa a tot això és una explosió, una immolació que, a la vegada que unifica una consciència fins llavors dividida, adormida, dona peu al gest alliberador que retorna el valor a l’individu. El testimoni és l’arma de la veritat, el testimoni d’una consciència pura i única que s’allibera amb l’expressió que és, en essència, particular.  Podem, gràcies a això, reconciliar-nos amb la veu over que impregna tota la pel·lícula. Mickey 17 té una veu i és important, la seva narració se’ns apareix com un solemne gest a favor de la dignitat humana, un al·legat a l’expressió singular com a expressió del tot. Mickey 17 és Mickey Barnes, és un. Però un que és a la vegada tots. Parla en nom de tots. Totes les expressions d’un mateix individu. La Nasha estima totes les versions de Mickey Barnes perquè són un sol, tota diferència és superficial. Potser no es tracta de buscar alguna cosa nova a Mickey 17, perquè ens quedaríem en aquesta superfície. Mickey 17 és tan lúcida com la resta de pel·lícules de Bong Joon Ho, i confirma en ell una única i valuosa consciència que segueix trobant maneres diferents de manifestar-se, cada qual més imaginativa, divertida i boja que la anterior. Poden haver particularitats que ens fallin en aquesta proposta, però si veritablement estimem un hauríem de ser capaços d’estimar el tot. Sorprenentment familiar, Bong Joon Ho roman amb la consciència intacte. I a mi no em trobareu queixant-me per tal cosa.