LO VELL I LO NOU

A Complete Unknown és el títol d’una pel·lícula on la jove estrella de Hollywood Timothée Chalamet es posa en les sabates d’un personatge que és de tot menys desconegut. L’actor interpreta ambiciosament a un històric cantautor per a un nou biopic musical que promet el mateix que tots aquells que s’han anat estrenant en els darrers anys i han degut la seva visibilitat majoritàriament a un públic casual i als premis de l’acadèmia. El torn de ser adaptat i realçat a la pantalla gran li ha arribat ara a Bob Dylan, la rellevància i influència del qual no crec que faci falta presentar a ningú. Aquesta nova obra de James Mangold es suma a una llarga llista de drames biogràfics recents que prenen de referent una figura clau de la història de la música.

Aniré directe al gra, ja fa un temps que ens trobem amb una fatiga generalitzada cap a aquest tipus de pel·lícules. Si bé no podem atribuir aquesta fatiga a una homogeneïtzació de les formes – hi ha pocs elements que A Complete Unknown comparteixi amb pel·lícules com Elvis o Rocketman – si crec que podem trobar l’origen d’aquest rebuig en una certa tendència cap a un enaltiment i dignificació del mite. Els biopics musicals més recents, més que humanitzar la icona que representen, el resignifiquen de tal manera que esdevé un nou símbol. Aquestes figures troben en el cinema un catalitzador per alimentar el seu mite; per molt que es disfressin i aparentin una capa de conscienciació, la fita és gairebé – no se m’acut una paraula més adient i amb menys càrrega agressiva – propagandística. La martirització o el blanquejament imperen en aquests drames biogràfics on el procés d’identificació amb l’artista només serveix per enaltir la seva figura esquivant hàbilment els seus respectius matissos. Això no les converteix automàticament en males pel·lícules, Elvis és un gran exercici d’estil de Baz Luhrmann que es serveix del gran mite del rei del rock & roll per elaborar una faula faustiana contemporània, Rocketman és un treball d’introspecció encomiable amb les formes del musical clàssic i l’estructura postmoderna de la fragmentació de la memòria.

Amb A Complete Unknown ens trobem amb una cosa ben diferent des de l’inici. Potser el més interessant de la pel·lícula són precisament els seus primers vint-i-cinc minuts, on Dylan no sembla tant un protagonista actiu com un agent atribuït a una societat en canvi, un detonant que fa arribar un canvi amb l’impacte que produeix la seva música, gairebé reduït al recurs narratiu al que anomenem MacGuffin, una simple excusa, una breu agitació que dona inici al moviment del món narratiu. Aquesta primera part és clau perquè rebutja tota psicologia, qualsevol aproximació d’identificació o tan sols comprensió cap a la històrica figura de Dylan. El personatge de Chalamet se’ns presenta com, efectivament, un complet estrany a qui no podem aspirar a entendre, estem subjectes a testimoniar els canvis que la seva música portarà a una cultura, a una societat en crisi. El veiem tocar, cantar, interactuar i donant-se a conèixer a un món, el de la pel·lícula.

A partir d’aquí la pel·lícula evoluciona d’una manera menys sorprenent però igual d’interessant. Un cop se’ns presenta a qui esdevindrà la conflictiva parella amorosa del nostre protagonista, el film atempta endinsar-nos en la seva psicologia. Tot intent és fallit. La imponent figura de Dylan es nega a rebaixar-se a un nivell on la puguem entendre, comprendre, intentar interpretar-la – reconfigurar-la i perdonar-la. En cert moment del film la seva parella, interpretada per Elle Fanning, li pregunta irònicament si creu ser Déu, a lo qual ell contesta afirmativament amb més serietat que sarcasme. Serà que aquestes breus línies de diàleg em legitimen si dic que en aquesta pel·lícula el mite de Bob Dylan no es reconfigura com a icona humà redimit, sinó com una entitat divina inaccessible i frívola? Crec que la resta del metratge m’acaba de donar la raó, amb un progressiu aproximament psicològic que no fa més que esquerdar la imatge que tenim del símbol representatiu del protagonista, que no l’humanitza sinó que més bé l’aïlla d’un món que tracta d’encasellar-lo segons les seves normes – es tracta aquest món del públic que en el seu moment va rebutjar-lo o d’un frustrat James Mangold a qui la figura de Dylan se li escapa d’igual manera de les mans?

La pel·lícula adquireix la forma d’un prisma social, una pel·lícula que parla més de la societat americana de la contra-cultura i la seva agitació que del propi agitador i portador del canvi. Una pel·lícula sobre un símbol en fuga, algú a qui no podem i potser no hauríem d’encasellar. El mite li deu la seva existència a la inexactitud, al complet desconeixement. Potser el retrat més fidel que se li pot fer a algú com Bob Dylan hauria de seguir aquestes pautes, potser no podem interpretar la seva personalitat en constant mutació i fuga, estem condemnats a perseguir-la sense èxit, seguint-la per sempre sense guanyar-li terreny en la carretera. Una entitat frívola però atraient, una figura canviant, transgressora, benefactora, incomprensible. Estem parlant, sense adonar-nos, d’un Déu. Un Déu que ens resisteix. Un complet desconegut.