LO VELL I LO NOU

Vivim bombardejats d’informació. Els algoritmes de Tik Tok i altres xarxes socials ens sotmeten a un crivellament constant de dades inabarcables que posen al mateix nivell l’últim repte viral de l’influencer de torn i un terratrèmol al sud-est asiàtic. És una informació que, més que oblidar instantàniament, ni tan sols aprenem o retenim ni un instant. Contra el desbordament, Soundtrack to a Coup d’Etat (2024, Johan Grimonprez), fa una subversió; primer assumint una estètica que hiperbolitza el bombardeig —però que porta al cinema desde les avantguardes soviètiques dels anys vint— després desordenant aquesta informació, tal i com el Jazz va fer amb la música, convertint-la en píndoles d’improvisació que es disparen contra un sistema hegemònic.

Soundtrack to a Coup d’Etat és un documental amb imatges d’arxiu que cobreix de manera exhaustiva la revolució congolesa del 1960, el posterior cop d’estat contrarevolucionari en el que va participar el govern estatunidenc d’Eisenhower, com aquest succés va afectar la comunitat internacional; bloc capitalista i bloc comunista, la intuïció de la possibilitat d’uns Estats Units Africans anti-colonials, l’assassinat per la CIA del primer ministre de la República Democràtica del Congo Patrice Lumumba…. El film teixeix un fil entre aquest context i la música Jazz del moment, així com amb els seus autors, John Coltrane, Nina Simone, Louis Armstrong, Thelonious Monk, Dizzy Gillespie…, tots ells cantants estatunidencs afrodescendents molt involucrats amb la lluita anti-racial. Aquest fil fa que veiem amb completa naturalitat com un discurs de Nikita Khrusxov a la ONU es munta, no només amb música extradiegètica de Nina Simone, sinó amb l’arxiu fílmic de l’actuació en viu de la cantant, i aquesta actuació et porta a un material fotogràfic dels últims dies de Lumumba i després a un monòleg de Malcolm X, etcètera.

No soc en absolut expert en música ni molt menys en Jazz, però crec que no vaig desencaminat si assumeixo que Soundtrack to a Coup d’Etat agafa la estètica pròpia del Jazz, que pot circular o pendular entre una certa arbitrarietat i llibertat, i la fa seva. La informació que el film dona es converteix en forces en tensió que desafien l’status quo actual que patronitza i homogeneïtza la forma dels discursos. Aquí s’articulen mitjançant la música, passant d’una imatge a una altra a través de la intuïció, associant discursos amb actuacions amb viatges amb cites; és alliberadora, és política. Estem davant, per tant, d’una pel·lícula que flueix més com a música jazz que com a un film per se, que té formalismes que recorden a Godard, és clar, però  que semblen executats des del saxofon de John Coltrane o la trompeta Miles Davis.