LO VELL I LO NOU

Nickel Boys es troba enmig d’una arriscada proposta formal i el més convencional dels drames. Tot i que s’ha de cedir el mèrit a l’acadèmia dels Oscars per visibilitzar aquesta bella crònica d’una amistat entre dues persones racialitzades en un reformatori de Florida durant els temps de Luther King – la fórmula pròpiament temàtica i narrativa de la pel·lícula s’identifica amb tantes altres propostes dels darrers anys que han interessat a l’acadèmia –, dona gust veure com ha sabut guanyar-se l’estima d’un modest gran públic que ha anat més enllà del seu formalisme gairebé radical i ha trobat – no malgrat sinó gràcies a ell – un honest gest polític i una emoció i captivació genuïnes.

El nou film de RaMell Ross corria el risc de quedar condemnat per la seva tesi formal. No val la pena seguir amagant en què consisteix el film, doncs sense desvelar això no arribarem a res. La pel·lícula s’articula majoritàriament sobre dos punts de vista, en el sentit més literal de la paraula. La càmera s’identifica amb els ulls dels dos protagonistes, l’Elwood i en Turner, i segueix així ben de prop l’amistat que es forja entre aquests dos mentre compleixen condemna en el reformatori Nickel Academy. Per molt evident que sigui, és necessari recalcar que Nickel Boys no és la primera pel·lícula que s’articula a base d’aquest recurs de la càmera com a punt de vista en primera persona, però no em deixa de semblar sorprenent veure aquesta proposta en un aparentment convencional drama “oscaritzable” pensat per ser destinat al gran públic. Dins les nominades als premis Oscar d’aquest any, Nickel Boys em sembla la més radical i arriscada (reconeixent que ens trobem en un any amb propostes realment atrevides). Per això és sorprenent l’acollida que ha rebut, marcant una de les victòries més clares del formalisme per sobre del fons pel que fa al públic general.

El que queda veure és doncs si la pel·lícula sobreviu a la seva peculiar iniciativa o no. Des d’un enfocament superficial, Nickel Boys no destaca per sobre de tants altres drames de temàtica racial que acostumen a assetjar els grans premis de la indústria, on l’opressió del poble afroamericà es manifesta en una espectacularització sensiblera que aconsegueix funcionar només gràcies a l’apropiació de la veracitat i ressonància que es troben intrínseques en el relat.

El film que ens pertoca, però, fa moltes coses bé. Perquè tot i narrar amb cruesa les desgràcies dels afroamericans que van patir la mala sort de ser enviats a reformar-se a la Nickel Academy, ho fa des d’un respecte exemplar. Diré que, menys en uns grandiloqüents deu minuts finals que accentuen el missatge i es serveixen d’un gir de guió amb el qual conservo els meus dubtes, la pel·lícula rebutja l’abús de dramatismes i, cosa encara més virtuosa, evita sistemàticament mostrar la violència física. La cruesa es multiplica de manera natural al adquirir la forma d’el·lipsis, allò que els ulls dels nostres protagonistes no són capaços de compartir. Les poques escenes del film que contenen violència rebutgen l’efectisme fàcil de mantenir-se en la mirada subjectiva. La càmera sempre es distancia, pren consciència i s’allunya – al cap i a la fi no pot fer cap altra cosa. Nickel Boys és honesta perquè no pretén filmar allò irrepresentable, prefereix hàbilment trencar la fidelitat cap al seu format que caure en la banalitat de la violència. I fins i tot és discutible això de trencar el seu format, doncs fins i tot la qüestió dels punts de vista és discutible. Es pot intuir des d’abans, però queda evident en el primer pla/contraplà que obtenim dels dos protagonistes, quan es coneixen, que la càmera no coincideix estrictament amb el joc de mirades. La càmera doncs, no és de manera estricta els ulls dels protagonistes, sinó una mirada rigorosament fidel a la vegada que filtrada. Filtrada per una reticència, una resistència, per una abstracció, una contenció, o fins i tot per una idealització, una romantització. Filtrada per la expressió cinematogràfica. Filtrada per un gest polític.