LO VELL I LO NOU

Quan se’ns desplega un complexíssim problema en els primers minuts d’una pel·lícula ens esperem automàticament una operació laberíntica que resolgui el conflicte. Afortunadament, des del 2016, el cinema de Pilar Palomero qüestiona aquesta estructura narrativa, saltant-se el laberint, rodejant-lo, per a mirar el problema realment a la cara des del començament, a través del tacte, l’afecte i assumint que encara (o potser per primera vegada) ens tenim els uns als altres. Los Destellos (2024), l’última fita cinematogràfica de la directora saragossana, torna a presentar un complex problema en els primers minuts per a abraçar-lo durant la resta del metratge, acceptant-lo més que solucionant-lo, creant verdaderament des de l’amor. És un desplegament abrasiu d’emocions que es presenten a través de mirades, mans i cossos que s’entrellacen per sempre.

El film narra, des del punt de vista d’Isabel (Patricia López Arnaiz), els últims dies amb vida d’en Ramón (Antonio de la Torre), el seu exmarit que sofreix una malaltia terminal i està amb cuidats pal·liatius. Els dos tenen una relació tensa i desgastada, però, la seva filla Madelén (Marina Guerola) demana a la mare que ajudi al seu pare ja que ella, que estudia a València, no pot. Una vegada aquesta complicada situació és presentada en els primers vint minuts de Los Destellos,  Palomero posa en marxa un camp de gestos afectius, on els personatges es fonen en abraçades i comprensió, tot i les evidents dificultats de la seva singular circumstància. La primera vegada que apareix en Ramón a la cinta (els primers vint minuts l’hem escoltat tancat en la seva habitació en fora de camp) l’Isabel l’ajuda a posar-se un mitjó ja que ell no pot. En un primer pla de López Arnáiz realitzant l’acció apareix la mà gegant de De la Torre que es recolza en l’espatlla i ella mira la mà, reconeixent-la com una vella amiga, saludant-la i no jutjant-la. Es captura la intimitat d’un instant de manera colpidora gràcies a la proximitat amb la que Palomero col·loca la càmera, creant atmosferes de confiança i enteniment. 

Los Destellos, així com tot el cinema de Pilar Palomero, és entrar en aquestes atmosferes de confiança, en els camps de gestos afectius; les seves pel·lícules són “estructures de sentiment” absolutament contemporànies que s’emmarquen dins d’aquell concepte dit “metamodernisme” que ve a continuar el postmodernisme. Si voleu aprofundir en el concepte us recomano el visionat del vídeo Metamodernismo y cine: ¿Qué es la metamodernidad? de Aaron Rodríguez Serrano. Les actuacions totèmiques ajuden a desvelar aquesta sensibilitat metamoderna, no només les protagòniques, també Marina Guerola, que actúa de filla i és actriu novella, és la perfecta balança entre els genis de López Arnáiz i de la Torre, és un dels grans descobriments del film. A més, l’actor Julián López, que s’havia dedicat fins ara a la comèdia i actua de la parella actual d’Isabel, és un altre magnífic contrapunt i encert que contribueix a la sincera ironia des de la que es vol construir.

La mà que reconeix Isabel quan el seu exmarit es recolza en ella és aquella manera de fer cinema des de l’amor. De crear des de l’estima. No una nostàlgica (mai sabrem quins van ser els seus problemes que van fer que se separessin, ni com es van conèixer…), però sabem amb certesa que es van estimar, afectar. Existeix en les imatges de Los Destellos una poètica del gest que reflexiona sobre la comunió entre els humans i, per tant, és una grandiosa oda humanista i una manera de resistir.