LO VELL I LO NOU

Adam Elliot ha estat des dels darrers gairebé vint anys una de les figures capitals del cinema stop-motion. Tenint en compte que, pel que fa al gran públic, el que avui dia acostuma a identificar una pel·lícula stop-motion és l’estudi que hi ha darrere (vegeu l’estudi Laika o Aardman, per citar els més importants) abans que l’autor, potser es pot veure a Adam Elliot com l’autor contemporani més important, reconeixible i consolidat en aquest concret gènere de l’animació. El seu nou film, Memoir of a Snail, és una puntada més a la seva personalíssima obra, mantenint la seva forta estètica i una encomiable fidelitat a la seva tradició formal.

M’agradaria parlar sobretot de la construcció narrativa que caracteritza a Elliot, però potser és adient començar pel caràcter distintiu de la seva imatge, doncs inequívocament les seves obres sempre entren primerament i amb força pels ulls. Per a qualsevol que hagi vist algun cop una sola imatge composta per Adam Elliot, li haurà quedat clar l’estilística del seu imaginari. La seva imatge és grisa, grotesca, bruta. Els mons minimalistes que Elliot construeix són habitats per figures asimètriques i imperfectes, lleument deformades i, en un sentit convencional, se les podria titllar de lletges. Les seves imatges són sempre en un primer moment violentes amb l’ull i reticents a la mirada de l’espectador. Hàbilment, tot i que aquesta no sigui la intenció principal, aquesta personalitat visual deixa fora tots aquells ulls superficials que no busquen en el mitjà de l’animació res més que una còmoda evasió de la imatge real. Més que un exercici d’audàcia, però, el treball de la imatge d’Elliot s’identifica més amb la construcció d’una mirada subjectiva del món. Mirada d’aquests personatges marginals i els seus testimonis, dels quals Elliot és el portaveu.

Doncs en totes les seves obres es remarca el caràcter subjectiu del relat. Memoir of a Snail no és l’excepció, ens trobem amb un relat organitzat a base del testimoni de tota una vida, d’una memòria en brut, on es juxtaposen, en una peculiar harmonia, la veritat del fet i la veritat del sentiment. Una juxtaposició difosa que ens és donada pel treball conjunt del so i la imatge. Perquè si bé el que desperta una primera i més forta reacció en el cinema d’Adam Elliot és la imatge, el so s’acaba revelant sempre com l’element més important. Tornem a la idea de la narració concentrada en allò testimonial, doncs tota l’obra d’Elliot està ofegada per una veu over que acompanya a les imatges i les reforça. Espero que aquí se’m permeti l’atreviment d’equiparar l’obra d’Adam Elliot amb el cinema de Robert Bresson. En un text on Bazin parla d’una de les grans obres mestres d’aquest últim, Journal d’un curé de campagne, la defineix com un film mut amb subtítols parlats, on no tot el que es diu és mostrat, però res del que és mostrat queda dispensat de ser dit. Així doncs, Memoir of a Snail s’acaba articulant, igual que la resta de pel·lícules del cineasta, com un gran exemple d’abstracció bressoniana. Una abstracció tan extrema que, més enllà de Bresson, rebutja ja no el simbolisme expressiu de l’actor sinó la pròpia fisonomia de la figura humana. Elliot il·lustra manual i minuciosament el text amb una imatge plàstica que s’identifica amb la puresa ontològica del relat, però des d’un altre vessant que propicia la multiplicació expressiva que vindrà donada pel xoc amb la narració parlada. La imatge animada és l’expressió d’un text que acaba assolint una lucidesa òptima. Ens trobem amb un expressionisme del so i de la imatge que només es completen amb el conjunt, un expressionisme al quadrat. Lluny de trobar-nos amb una vaga redundància de la narració, Memoir of a Snail dona vida al testimoni amb una estàtica efectivitat de les imatges que agiten el cor de l’espectador no per la seva potència intrínseca però sí per l’acumulació d’aquesta cruel existència, la permanència d’un món deformat i gris, on no obstant trobar la llum és possible.