LO VELL I LO NOU

Escruixidora i punyent, Las Novias del Sur (2024) transforma el testimoni de núvies, mares i àvies en el confessionari d’un sistema patriarcal caduc, impossible de corregir. La càmera en primera persona d’Elena López Riera es passeja per arxiu fotogràfic de núvies el dia del seu casament i, quan aquests fragments congelats connecten amb el present del film, entrevistes d’aquelles mateixes dones que es van casar, es revela una el·lipsi compartida i silenciada, com si aquelles fotografies fossin l’últim instant abans de la condemna sota el jou del patriarcat, com si des d’aquella imatge se’ls hi hagués prohibit viure. Las Novias del Sur és un documental on diverses dones madures testifiquen sobre un temps robat, quan van desaparèixer com a subjecte actiu per a convertir-se en l’objecte que cuida la llar i cria fills. La directora es pregunta com enfrontar-se amb aquest fet; aquesta cadena de relacions mare-filla, cicle aparentment interminable on un sacrifici en forma de relleu li ha arribat, per fi, al qüestionament d’aquest sistema opressiu.

La conceptualització formal que troba López Riera per a explicar aquest temps robat és —perdoneu-me si ara peco d’hiperbolitzar, només sigueu conscients que ho penso realment— revolucionària, trencadora i absolutament reveladora. Si Chantal Akerman es proposava robar-nos (literalment) tres hores de la nostra vida perquè entréssim en el marc mental d’una mare soltera als anys setanta a Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080, Bruxelles, Las Novias del Sur organitza una operació quasi contrària, que potser és la conversió natural als nostres temps de la idea de la directora belga. Analitzem exactament el que està proposant López Riera: Las Novias del Sur està estructurada en dos temps; per una banda tenim les fotografies del passat i per l’altre les entrevistes del present. Entre aquest salt temporal, només ens queden els testimonis de les entrevistades, és a dir, la representació del temps robat és una gegant el·lipsi. Les hores que ens robava Akerman per a visibilitzar el jou patriarcal ara són un flashback que López Riera extirpa de la narració, deixant-nos només el moment immediatament previ al furt del temps i el moment en què aquest furt es denuncia, quan les dones de la pel·lícula parlen per primera vegada de les coses que l’opressió els ha prohibit parlar, les seves desvirgacions, la violència que sentien quan l’home amb el qual s’havien casat sense elles estimar-lo entrava al seu llit… El seu confessionari es transforma en una alliberació.

Tenim, per tant, un canvi de paradigma, les fotografies del passat són les que estan plenes de moviment, mogudes pel dinamisme dialèctic que feia passar a les núvies de subjecte a objecte. Mentrestant, el temps robat, els anys de submissió, es congelen. El film ens convida, per tant, a tornar a les fotografies d’aquelles núvies, a pensar en la indeterminació que ens regala l’abstracció de l’art fotogràfic, a enfrontar-nos a aquella mirada que ens suplica que la indeterminació duri per sempre, perquè el que ho succeeix, és l’empresonament social del patriarcat.