LO VELL I LO NOU

Costa trobar en la cartellera d’aquests darrers mesos un cant al poder transformador de l’art tan passional i honest com Sing Sing, de Greg Kwedar. Aquesta història basada en fets reals narra les vivències del grup de teatre del centre correccional de Sing Sing, i segueix el seu procés a l’hora de planificar i interpretar una obra de teatre per al programa real de Rehabilitation Through the Arts. La pel·lícula, independentment del seu resultat, és captivant pel seu apassionat missatge i el grup de persones que documenta. Però si hem de posar-nos exigents, cal dir que hi ha una considerable dissonància entre les seves nobles intencions i la seva irregular execució.

Colman Domingo, qui protagonitza la pel·lícula i pren orgullosament el càrrec de productor executiu, ha expressat la importància que té per a ell aquest projecte i el visibilitzar el programa RTA i la història d’aquells que algun cop hi han participat o segueixen. Sing Sing és una altra pel·lícula de fugues carceràries, només que aquest cop la fuga és purament interior, i utilitza l’art com a catalitzador per aquesta evasió i subseqüent transformació rehabilitadora de l’ànima, que ajuda a aquells oprimits per un sistema trencat a seguir lluitant dia a dia. El discurs és clar i potent, i és en molts moments presentat amb gran habilitat. Els moments més emocionants són aquells que tenen al grup com a protagonista i posen en manifest la màgia redemptora i terapèutica del procés artístic. Són especialment captivadores la seqüència del càsting i diverses escenes d’assajos i reunions. La raó d’això és simple i lògica, doncs la majoria dels membres d’aquest grup de teatre són en realitat ex-membres del programa real interpretant-se a ells mateixos. Desconeixia aquest fet fins veure-ho en els crèdits de la pel·lícula, però independentment de saber aquest matís les escenes havien aconseguit un fort impacte, les actuacions dels ex-carceraris reformats desborden autenticitat i emoció tot i disfressar-se de complet artifici. Sing Sing esdevé un projecte terapèutic desdibuixant la línia entre la dramatització i la realitat i que reforça el seu discurs des de la pràctica documental. A ratos estem veient un documental i no ho sabem, però inevitablement i sense adonar-nos del perquè, ens desperta alguna reacció més forta que quan el que predomina és la planificació.

Tot i així, i aquest és l’error principal de la pel·lícula, Sing Sing amaga aquesta peculiar hibridació entre documental i ficció refugiant-se en les pesades convencions d’un biogràfic drama carcerari. Dic ficció per adreçar-me sense complicacions a aquesta dualitat, doncs els fets que narra la pel·lícula no són en cap moment estrictament ficticis (fins on jo sàpiga), però si són dramatitzacions dels esdeveniments reals amb una planificació i escenificació pròpies de la ficció. Colman Domingo, el principal element que trenca aquesta genial tensió entre allò autèntic i allò artificiós, tot i entregar una actuació digna de premis, entorpeix el punt més fort que té el film. El conflicte que envolta el seu personatge i sobre el que es vertebra l’argument sencer no deixa de funcionar i és coherent amb el to, fins i tot ve exigit pel relat, però ni tan sols pot comparar-se a la potència d’aquells moments on les actuacions recreatives dels ex-presidiaris donen peu a moments d’emotiva espontaneïtat. Les actuacions autobiogràfiques i metainterpretatives són el cor de la pel·lícula, i aquesta recreació dels fets juga dípticament a favor de l’alliberament espiritual d’aquestes persones. L’art sempre estarà allà per curar-los, per curar-nos.

Una altra cosa que afavoreix el film és que aquest està filmat en 16mm i amb lents de focus manual. Avui dia ja se sap que filmar en pel·lícula dona a les imatges un pes afegit, el caràcter finit de la cinta de cel·luloide propicia un valor extra a allò que la càmera decideix captar. Posar això en conjunt amb la espontaneïtat d’algunes seqüències dona una dimensió gairebé catàrtica a les imatges, allò que la pel·lícula imprimeix són autèntiques petjades d’autèntica gent que han patit, gràcies a l’art, una autèntica alliberació.