LO VELL I LO NOU

Florence Pugh i Andrew Garfield han irromput a les sales de cinema amb un drama romàntic que promet una gran intensitat dramàtica i càrrega d’emocions. John Crowley, afamat sobretot per la seva meravellosa Brooklyn (2015), sorprèn amb aquesta efectiva tragèdia sobre el pas del temps i tot el que aquest ens treu i ens lliura.

Tot el que se’ns havia revelat a priori d’aquesta pel·lícula donava a pensar que ens oferiria un drama convencional, forçat i excessiu. La trama ens narra la història d’amor entre Almut i Tobias (uns esplèndids Pugh i Garfield respectivament) i totes les dificultats que enfronten al llarg de la seva relació d’una dècada. Si bé Crowley ha aconseguit despertar un seguit d’emocions fortes de part del públic, no s’ha d’atribuir això a les prestacions que s’esperaven en un primer moment i eren fruit de prejudicis equívocs. El relat adquireix la seva força per diversos motius que s’allunyen de l’abús als convencionalismes o d’un to excessivament melodramàtic. I dic que no abusa perquè si es serveix, com no podria ser d’una altra manera, de certs clixés i certa tendència al melodrama i el sentimentalisme. Lo interessant de la nova proposta de Crowley no es deriva d’una forma que evita aquestes tradicions del drama, sinó d’una que les busca i tracta amb complicitat i honestedat.

Crec que el que primerament destaca i és, a la vegada, el tret més notable del film, és la seva estructura fragmentada. El muntatge de We Live in Time s’articula en una aparença atzarosament desordenada, en forma de trencaclosques. Sense arribar a ser, ni molt menys, innovadora o tan sols radical en el seu desordre, aquest afegit formal li exigeix a l’espectador una petita implicació suplementària, primerament intel·lectual però inductivament emocional. Forçant-nos a ubicar cada escena en l’espai temporal, Crowley ens dona la clau per centrar la nostra atenció en els matisos. Perquè allà resideix el cor de la pel·lícula, en dotar d’importància els petits detalls. Un joc una mica trampós, poden argumentar alguns, però que serveix al seu propòsit. El muntatge és la principal eina que atorga a la pel·lícula l’efectivitat del seu relat i que garantitza la participació activa del públic.

Tot el film es basa en la idea de la lluita contra el temps, com bé adelanta el seu títol. De fet, la pel·lícula troba un humor molt orgànic i enginyós a partir d’aquesta idea i que s’incorpora al discurs general de la peça. El guió crea situacions hilarants posant els personatges a des-temps, a una velocitat en desacord als capricis de l’atzar (un bolígraf quedant-se sense tinta quan toca signar els papers del divorci, la dona trencant aigües enmig d’una gasolinera quan hi ha un embús a la carretera, un bromista interrompent una seriosa conversa entre pares i filla). Tot és una carrera contra el temps. Alguns cops aquestes situacions desprenen un humor més fosc, i d’altres l’efecte és exclusivament dramàtic.

I si tot això no aconsegueix convèncer al possible espectador, deu ser suficient afirmar amb una quasi completa certesa que quedarà fascinat amb les actuacions estel·lars d’Andrew Garfield i Florence Pugh. M’atreveixo a dir sense gaire dubte que ambdós ofereixen aquí la seva millor interpretació fins el moment. En especial Pugh treballa la mirada d’una manera capaç d’abatre a qualsevol. Només pel prodigiós treball de la parella protagonista la pel·lícula resulta com a mínim suficient.Però l’única cosa innegable sobre We Live in Time és que a qui l’ha vist la ha emocionat de sobremanera amb la potència del seu drama, i comprovar la eficàcia d’una pel·lícula d’aquest caire és sempre un bon incentiu. Als meus ulls, el film té possibilitats de ser recordat no només com un dels drames més lacrimògens de la dècada sinó com una honesta reflexió de la nostra lluita contra el pas del temps.