LO VELL I LO NOU

En la seva darrera pel·lícula, Sorrentino pren de la sirena molt més que el nom del film. Parthenope és un miratge de bellíssimes imatges, captivadores, harmonioses i que desprenen una màgia indiscutible. Tan enlluernadores que, sense adonar-te, cegat per les meravelles d’un Nàpols elevadíssim, et fan caure en les mans d’un Sorrentino més esteta que mai. 

Parthenope ressegueix els moments més rellevants de la vida de la protagonista que li dona nom, des del naixement fins que, com professora retirada, retorna a la seva ciutat natal. Però com és de Sorrentino de qui es parla, aquest relat biogràfic s’emmiralla en un estudi de la ciutat de Nàpols i un discurs sobre la futilitat de la bellesa, i sobre el seu poder. De naturalesa poètica, i amb moments que fan viatjar a un món fellinià, un dels majors encerts de la pel·lícula ve de la mà del seu càsting. Com obra que explora l’erotisme, el joc de forces que comporta la bellesa, la joventut i la passió, la seducció i la pèrdua, troba en Celeste Dalla Porta una impecable aliada. Primerenca en el cinema, Dalla Porta es converteix en la major sirena del film. Dona vida a una Parthenope intel·ligent i espavilada des de la subtilesa de les mirades i la relació d’intimitat que desenvolupa amb la càmera. Completament a mercè de la pel·lícula, Dalla Porta es presenta quasi com un ent que transita espais i emocions sense quedar-se enganxada durant massa temps en cap. Fa que Parthenope prengui vida, i ho aconsegueix a partir d’una fisicitat que combrega perfectament amb l’atmosfera de sensualitat que es dibuixa durant el metratge, sempre, però, des d’una elegància, bé, nínfica. Aconsegueix donar un nou nivell de frescor i vitalitat a un personatge malmenat per les mans d’un home massa fixat en la pell per a pensar unes entranyes.

Perquè si el millor de la pel·lícula és Dalla Porta, el que queda més ressegat, és el seu personatge. Sorrentino intenta escriure un personatge femení que invoca un pseudofeminisme arrecerat, que no s’arrisca i que, francament, queda pla. En un esforç goliàtic per construir una protagonista pluridimensional – la bellesa acompanyada d’intel·ligència fa que siguis cruel o miserable? – aconsegueix traçar un esbós d’arquetip amb capes de paper de fumar. Això no ve a dir que Parthenope no sigui entranyable. Ho és. I és que l’espectador queda, com tots els personatges masculins – per cert, molt més interessants en les seves respectives trobades amb la protagonista que no pas ella – hipnotitzat com mariners amb les sirenes. No, però, per la seva complexitat o pels seus one-liners de galetes de la sort, sinó per la interpretació de Dalla Porta, que la fa convertir-se en algú de carn i ossos i no en la fantasia febril d’un bohemi. 

És en els personatges masculins en que retrobem al Sorrentino habitual. El bisbe (Peppe Lanzetta), per exemple, rebossa d’ironia i picaresca, portant-nos a un miratge de La Gran Belleza, i el professor Marotta (Silvio Orlando) desperta simpaties tot i que la relació que s’estableix entre ell i Parthenope sigui previsible i acartonada en naturalesa. Fins i tot la breu aparició de Gary Oldman en el paper d’un depressiu escriptor americà genera una dinàmica molt més interessant que no pas la que es desenvolupa en la interioritat de Parthenope. Reconèixer, però, l’excel·lència dels personatges de la Greta Kool (Luisa Ranieri) i Flora Malva (Isabella Ferrari), que plenes d’humor i esperpèntiques, es mengen la pantalla i ens recorden que no tot està perdut per les dones de Sorrentino. 

Tots aquests forats se’ns obliden, però, quan Sorrentino fa caure llums blaves dels balcons d’un cul-de-sac, o ens grava un fragment d’intimitat al mig d’una gran festa com si fóssim només la parella i nosaltres. Perquè si sobre alguna cosa sap Sorrentino, és sobre la bellesa. Tot i que el discurs que estableix en aquesta pel·lícula és superficial i amb poc interès, la cura estètica és meravellosa. S’ha de reconèixer que, a moments excessiu i quasi publicitari, es perd la màgia en muntatges on el punt d’interès es desvia cap als actors – o models -, que res no expliquen ni aporten més enllà que un atractiu injustificat. Però la imatge és l’eina principal de Sorrentino i amb moments tan poderosos com que principi del film, amb la carrossa al moll, o el ritual d’unió de les famílies, és impossible no sacsejar el cap i, resignats, donar-li part de la raó. 
En definitiva, Parthenope és una pel·lícula sobre la bellesa i la joventut que cau en la seva pròpia trampa. Peca d’aparences i de no saber emprar-les. La seva protagonista neix morta, i se salva per unes interpretacions genials i un ull estètic de Sorrentino que, en venir-li de fàbrica, és l’únic en el que sempre podem confiar. En definitiva, una joia que brilla i llueix,  però heretada d’un familiar de qui mai no n’has sabut res.