LO VELL I LO NOU

Here ha tingut un discret recorregut per les sales de cinema aquí en Espanya, però certament ha sabut captar l’interès d’un públic concret que s’ha sentit atret per lo captivant de la seva proposta. Les opinions han estat mixtes, però no pot negar-se que lo més nou de Robert Zemeckis és un dels seus films més interessants des d’on arriba la memòria.

Considerat sempre el Spielberg de segona categoria, el director de reals clàssics com Forrest Gump i la saga de Back to the Future semblava portar gairebé vint anys sense encertar a fer una bona pel·lícula. Es pot atribuir aquest fracàs a la seva eterna obsessió pionera amb les tecnologies digitals del cinema. Pertany a aquesta categoria de directors de la que James Cameron és potser el seu exemple més conegut, que han buscat sempre implementar en la seva obra la innovació de les noves tecnologies. Zemeckis és probablement el menys afortunat d’aquests, anomenem-los, directors digitals. Tal han sigut els seus fracassos en quant a públic i crítica que se l’ha arribat a desprestigiar en excés. No vinc aquí a justificar i reivindicar la obra sencera de Zemeckis, doncs la meva comesa ara és ressenyar exclusivament el seu darrer film, no obstant trobo que amb això tinc suficient.

Here és, als meus ulls, el projecte més resolt de Zemeckis en quant fa a la seva tesi de les tecnologies digitals. Aquí retorna a l’ús de la tècnica de captura de moviment per la ambiciosa tasca de retratar als seus personatges durant tota una vida. Lo digital fa possible, en aquest film, veure a Tom Hanks en totes les seves etapes vitals. No entra en qüestió aquí lo aconseguits que estan els efectes visuals ni si es veuen prou naturals o en excés artificiosos. Evidentment, la tecnologia de la que es serveix Zemeckis discrimina tota la naturalitat que pugui cabre en el film. El que jo vinc a plantejar és en què beneficia això a Here i per què em sembla tan inventiu i eficaç.I és que Here funciona perquè des de la seva concepció és una pel·lícula impossible. Per qui no ho sàpiga, la premissa és la següent: un pla fix situat en una sala d’estar que plasma la història de totes aquelles generacions que l’han habitat. L’artifici del cinema ve exigit intrínsecament, Here obliga a sacrificar el realisme per l’hiperrealisme, allò original per la seva simulació. Que les tecnologies digitals suposin una simulació de la imatge real no significa, però, un cinema més irreal. Almenys no si aquesta pèrdua ens dona un guany a canvi, si la realitat que hem sacrificat ens és retornada per algun altre lloc, si la balança s’equilibra i li dona a aquest sacrifici un sentit. Això passa en Here. Tot i adaptar una novel·la gràfica, la nova pel·lícula de Zemeckis resulta en un exercici de cinema pur, on es col·loca la càmera fixa a un únic espai i a mercè de tot el temps del món. A mode de collage, el film ens mou en el seu espai temporal mentre roman quiet al seu camp. La il·lusió d’allò real ve donada per la convenció del muntatge i l’ús de la imatge digital, que permet a la tècnica del relat col·locar-nos en el temps fragments de realitat lo més perfecta possible. L’abstracció de la realitat que fa aquí Zemeckis és encomiable, en un joc d’utilització de l’espai que ens porta a les més profundes reflexions de la petjada que deixem al món, la fugacitat del temps i els lligams que ens arrelen a un espai tancat per quatre parets.