LO VELL I LO NOU

De narratives encaixades, Oh Canada és un metarelat sobre la gravació d’un documental sobre la vida de Leonard Fife, desdoblat en les interpretacions d’un perspicaç Richard Gere i un Jacob Elordi que ofereix la seva actuació més madura fins ara. En una entrevista que sembla més una confessió criminal, Gere esdevé botxí i executat en una autolasceració de la memòria. Schrader converteix la càmera en un dispositiu de veritat, i Fife (Gere), en un de tortura. La bellesa del film recau – més enllà de les actuacions impecables dels seus protagonistes – en el tractament de la ment malalta. És un estira-i-arronsa entre la veritat i la mentida, el record i la ficció, l’altruisme i l’egoisme. 

Fife, malalt i com última voluntat, accedeix a gravar el documental per deixar un testimoni. Per redimir-se davant la seva dona, l’excepcional – però poc aprofitada en el seu paper -, Uma Thurman. I tot i que d’entrada es presenta com un gest d’amor i d’enpenediment, ben aviat l’espectador es planteja si el sofriment que infligeix amb aquesta forçada i dilatada narració no és més que l’extremunció pública d’un home carregat de culpa. El mite del cinema polític, la llegenda del documental antiguerra americà es converteix en un vell que necessita que li recordin per on va de la història, i l’home penedit, en egoista. No hi ha res a retreure-li a Schrader pel que fa els personatges. Aconsegueix una identificació molt ràpida amb cada un d’ells. Els canvis entre Gere i Elordi se senten naturals, uns canvis temporals que denoten perfectament la incapacitat del personatge per avançar. Són el mateix tota l’estona, i no perquè el guió no és capaç de fer-lo evolucionar, sinó perquè es tracta d’un home que porta des dels vint-i-dos anys jugant a ser un artista torturat fins que, finalment, aconsegueix el títol. Fife en un moment de la pel·lícula parla sobre el seu jo jove com algú cegat per les pretensions de la vida creativa, “mucho ruido y pocas nueces”, amb molta xerrameca i abstraccions poètiques sense fonament. La ironia de la pel·lícula, realment, recau que en cap moment deixa de ser-ho. Assentat davant la càmera, a qui reverenda com un pare comulgador, és incapaç de parlar amb franquesa de paraules i no amagar-se darrere obscenitat de la vida bohèmia. 

Schrader, però, sembla tenir la mateixa facilitat per dispersar-se que el seu protagonista. Tot i que les divagacions de la memòria reflecteixen perfectament com l’avi t’explica històries d’infantesa, sembla no trobar la manera de crear una peça realment sòlida. La flexibilitat en els salts temporals, tant per a l’espectador com pels documentalistes (Imperioli i Dhavernas), segueix un ritme que, malgrat fer-se dens al principi, ben aviat convida a deixar d’intentar ubicar-se i només navegar-lo. En aquest sentit, la relació espectador-personatges és comendable. No criticaria la complexitat dels salts, i deixaria en segon terme els canvis de formats, de colors i de textures, ja que, com a la pel·lícula, no semblen especialment rellevants. Sí que posaria la mirada, però, en el que es comentava abans: el sentiment de completud del film. I és que dona la sensació que Schrader tenia moltes idees a l’hora de plantejar la peça. Tantes, que els 95 minuts de metratge se senten precipitats. La pel·lícula no pot respirar, i les accions, els moviments, es trepitgen els uns als altres. Per tractar-se dels records d’una ment cansada, la pel·lícula és quasi vertiginosa en la seva presentació dels aconteixements. I, així i tot, se surt del cinema amb aquest injustificable sentiment gutural que li falta alguna cosa, però que, així com es planteja, de res hauria valgut afegir-li minuts. 

Parlar també, breument, del final d’Oh Canada, que et deixa amb el mateix regust estrany que Perfect Days (2023, Wendres), quan la sospita constant que la música et porta allà on les imatges no aconsegueixen arribar, es confirma. Elordi arribant a la frontera canadenca al més pur estil de conquesta americana, seguit del Rosebud mastegat per un primeríssim primer pla de la boca de Gere, porta a un ennuvolament de la resta de la pel·lícula que acaba sentint-se com una primera part d’una saga que no requereix la segona entrega que s’acaba d’enunciar. 

Així i tot, Oh Canada és un gran film sobre la memòria i sobre la força del pas del temps. Sobre com la veritat a vegades es perd i com el record és mal·leable. La seva força temàtica, però, no pot acabar d’amagar les costures a la vista i els fils que surten dels baixos del pantaló.