LO VELL I LO NOU

Després de collir l’immens reconeixement fruit d’obtenir el major èxit que es pot assolir com a actor – l’estatueta de l’Òscar –, Cillian Murphy s’ha guanyat la admiració i el respecte de tothom qui s’ha assabentat del seu següent projecte, després de la colossal Oppenheimer. L’actor irlandès ha volgut aprofitar totes les mirades expectants dipositades en ell per ajudar a visibilitzar un escàndol que va afligir el seu país natal a finals del segle passat, el de l’abús sistemàtic patit per centenars de nenes a l’asil de les Magdalenes, un seguit d’institucions per a dones caigudes regides per l’Església Catòlica. Murphy ha co-produït i protagonitzat aquesta adaptació d’una breu novel·la de Claire Keegan, que centra el seu relat en esdeveniments relacionats amb aquesta etapa fosca de la història recent d’Irlanda.

El que és d’admirar del cèlebre actor no és únicament la seva preocupació per adaptar un text tan atrevit i a la vegada arrelat a la seva terra, en una producció tan modesta i petita pel que fa als factors econòmics i mercantils. Acaba sent igual de meritòria la seva catàrtica i introspectiva actuació, la qual resulta ser, amb diferència, el que més brilla en aquesta adaptació rebaixada i limitada del text original de Keegan. No és que la obra en la seva autonomia cinematogràfica mostri alguna falta greu, però sí una maldestre conversió de la lírica dels gestos que la fa incomparable amb el seu material d’origen.

Em sap greu centrar-me en els aspectes negatius d’una peça que esdevé sobradament simpàtica, càlida i que fa arribar a bon port la seva actitud humanista i el seu retrat historicosocial. És, a grans trets, una tendra pel·lícula nadalenca per refugiar-se en una tarda d’hivern. Tot i així, no puc ignorar els motius pels quals aquest film no ha acabat explotant les capacitats del seu relat, ni considerar què podria haver fet millor.

Primerament, cometré la insensatesa de posar sobre la taula la qüestió del text original, i és que mai hauria de contemplar-se sense motius de pes quan el que volem és estudiar una pel·lícula en si mateixa. Però és que just la negligència de la pel·lícula prové de la seva intenció de substituir el text i destil·lar-lo. I és més, no fa falta haver llegit la novel·la de Keegan per rebre del film la sensació de que s’està perdent alguna cosa. La importància que la autora del text original atorga als petits gestos es sent aquí forçada en un guió i una posada en escena que els engrandeixen i els deforma. L’intent de transparentar el text imposa més carències que virtuts.

L’actuació protagonista és el més destacable de la pel·lícula i on aquesta aconsegueix realment emocionar, però és estranyament en part per l’acumulació de tots els errors del film que la acompanyen. Compartim tant en el material original com en l’adaptat el punt de vista amb el personatge de Bill Furlong (Cillian Murphy), però mentre en la novel·la la seva agitació interior queda plasmada com subtil i continguda per la delicada prosa de Keegan, en el propòsit de la pel·lícula d’exterioritzar aquesta tormenta d’emocions en imatges el resultat es veu forçat, i els sentiments cobren una tangibilitat inversemblant. La subtilesa es perd en la construcció d’una atmosfera unívoca i sense estímuls. La posada en escena té alguns encerts, com un joc amb la profunditat de camp que sembla atorgar nitidesa únicament a allò que concerneix al protagonista en la seva passivitat conflictiva, però la conversió que fa de la prosa a un llenguatge cinematogràfic perd la lírica dels gestos i adquireix una funcionalitat narrativa amb cor, però sense ànima.