Juror #2

En un punt on el cinema que més s’alaba i es discuteix és el que pren una major consideració en les formes i deixa relegat al fons a una qüestió més secundària, Juror #2 ha sabut brillar per la soberbia destresa d’Eastwood per a disposar humilment tots els elements de la seva posada en escena al servei del contingut del relat.

Deuen haver pocs directors avui dia amb una trajectòria en el cinema tan llarga com Clint Eastwood. Als seus 94 anys, el celebèrrim actor i cineasta s’ha refugiat en els interiors claustrofòbics d’un tribunal per a un thriller judicial extremadament sòlid, tens i reflexiu. La posada en escena de Eastwood, que sempre ha apostat per la transparència i sobrietat clàssiques, ha sigut a la vegada la seva major virtut i, en ocasions, la seva creu. La seva fèrria fidelitat al classicisme i el rebuig al més mínim manierisme ha estat sempre motiu de molts elogis, però també la raó d’una injusta subestimació cap a la seva impecable i precisa direcció. El corrent post-modern que sembla envair tot el cinema que es considera avui dia digne d’un extens debat centra gran part de les seves preocupacions en la forma del relat més que en el propi text. Des dels seus inicis com a director, l’objectiu de Eastwood no ha estat tant decorar aquest text en una conversió estilística més “apte” per a les capacitats de la gran pantalla, sinó destil·lar-lo en una forma pulcra i transparent. És menys admirable aquesta habilitat d’adaptació que té Eastwood que, per exemple, la capacitat de Yorgos Lanthimos per ajustar la posada en escena de Poor Things a les exigències del relat? El treball de Eastwood, al llarg de la seva obra en general i en aquesta pel·lícula en particular, és prodigiós.

Alguns poden arribar a reclamar en la sobrietat de l’estil clàssic un visionat que els exigeixi més (intel·lectualment?), en el que no és més que una reducció simplista al cinema i un menyspreu al text que és sempre la arrel de tot. El cinema post-modern va desviar l’atenció del fons a la forma, explorant la manipulació del relat amb una intenció conceptual o estètica. En altres paraules, va sacrificar la claredat del contingut narratiu pel bé d’una intertextualitat que estableix un diàleg més interpel·lant amb l’espectador que no pas un film clàssic. És aquest diàleg, però, més actiu? Per sort o per desgràcia, em sembla que allò depén únicament del propi contingut del text i les seves ressonàncies intel·lectuals, emocionals o morals. Fer l’orella sorda a la traça d’Eastwood es ser o bé un hipòcrita que rebutja la innegable existència de tota una tradició cinematogràfica sobre la qual s’articula tot el cinema que veiem o bé un negacionista del text.

Ara bé, ens hem desviat molt del tema que pertoca, que és l’última pel·lícula del cineasta que acabo de defensar tan agressivament. Pel que fa a Juror #2, Eastwood es manté en la línia dels seus guions previs, que irradien una moral completament grisa i que conviden a, en contraposició a un lleuger visionat, una pesada reflexió posterior. No es desvela res nou per a ningú que sigui mínimament coneixedor de la obra de Eastwood quan dic que el conflicte central que mou la peça és un cop més el dels errors del passat i la recerca del perdó i el seu motiu.

El guió articula una genial juxtaposició entre veritat i justícia que queda netament lliure a jutjar per a l’espectador. Eastwood narra d’una manera tan pulcra que atorga al film una potència arrasadora, mentre deixa a l’espectador el deure de jutjar.