LO VELL I LO NOU

La impactant i angoixant Salve Maria m’ha suposat una de les sorpreses més gratificants que he tingut aquesta darrer any en sales. El meu primer contacte amb la obra de Mar Coll m’ha trasbalsat i m’ha descobert una de les veus més potents que té ara mateix el nostre cinema.

La última pel·lícula de Mar Coll tracta un tema que presumeix d’haver recollit un progressiu interès durant aquests darrers anys, la maternitat. No són poques les obres del nostre cinema recent que basen part del seu conflicte central en la maternitat en tots els seus vessants, només d’esmentar aquest enunciat se’m venen al cap unes quantes. Mamífera, La Maternal, Cinco Lobitos, Madres Paralelas o Carta a mi madre para mi hijo, per dir unes poques de destacables. La major virtut de Salve Maria, però, és el seu allunyament formal respecte al que sol esperar-se d’aquest tipus de propostes, que solen dipositar els seus esforços en la càrrega emocional d’un drama convencional. El film de Coll acaba sent un inesperat thriller de terror psicològic realment potent.

Evidentment, no intentarem fer-nos creure que Salve Maria és la primera pel·lícula que toca aquesta temàtica des d’un enfocament més inquietantment fosc. Les comparacions amb Polanski i la seva Rosemary’s Baby són tan insultantment fàcils i evidents fins i tot en una primera lectura superficial que ni tan sols ens aturarem aquí més del compte. No sóc familiar amb la novel·la de Katixa Agirre i per tant no puc parlar sobre les formes intrínseques del relat, però pot dir-se sense perill que Mar Coll adapta el text articulant-se sobre unes clares convencions del terror i el suspens realment modernes. Ja s’ha parlat de Polanski, adientment, doncs la manera que té la directora de construir el suspens no s’assembla gens a la definició clàssica o hitchcockiana. Aquí, la intriga i el terror no provenen de quelcom extern, sinó més bé de les pors profundament arrelades a la psique interna de la protagonista amb qui compartim el punt de vista de la narrativa.

La direcció de Coll és precissa, calculada i deliciosament inquietant. És també suggerent, doncs podem trobar-hi un exquisit treball de so que recorda a Bresson per edificar unes imatges mentals terrorífiques a partir de la banda sonora. Mar Coll aconsegueix infondre terror a partir del so d’una aixeta, el vent que entra per una finestra o, com és esperable, el plor d’un nadó. Amb això dit vull que quedi també implícit l’ús genial que fa, en conseqüència i en afegit, del silenci.

El film s’estructura en capítols, no només ressaltant l’essència literària del text original, però també dibuixant una intertextualitat que enriqueix el resultat global. Les diverses cites que irrompen a la pel·lícula per distingir els capítols reformulen tant la part del relat vista com la que encara no se’ns ha presentat. No vull dir amb això que aquesta estructuració per capítols serveixi per condicionar de cap manera la interpretació del relat. De fet, un dels punts més positius del film és la seva habilitat per endinsar-nos en la psicologia d’una persona malalta i turmentada, mantenint-se en tot moment de moral completament difosa. El joc del film, el que busca, no és tant fer arribar a l’espectador els motius d’aquest malson psicològic pel que passa la protagonista, ni tan sols justificar-los, sinó reptar-nos a jutjar a Maria un cop hem quedat pertorbats per la seva psique. En un xocant i provocador epíleg, tot el trencaclosques previ ens és tornat amb la força d’un huracà. Salvem a Maria, o la condemnem?