LO VELL I LO NOU

Amb Polvo serán, Carlos Marques-Marcet filma la que és fins ara la seva proposta més arriscada i ambiciosa. Mantenint el focus com és per a ell usual en temes de gran caire intimista, però revestint-se amb una aproximació genèrica i uns formalismes que són per a la seva obra novedosos, la nova pel·lícula de Marques-Marcet resulta en un extravagant i desconcertant còctel de múltiples sabors i textures.

El film relata les últimes vivències d’una parella que decideix posar fi junts als seus dies amb l’ajut del suïcidi assistit. La dona, una fenomenal Ángela Molina, a causa d’un recent diagnòstic que li augura poc temps restant. L’home, un acertadament contingut Alfredo Castro, pel dolor de quedar-se sol i el desig d’acompanyar-la en el valent acte d’abandonar aquest món. L’argument explora totes les temàtiques que caben esperar-se d’una premissa així de xocant: la malaltia, la mort, l’amor i la família. Ho fa, no obstant, amb una arriscada inversió tonal on sense abandonar el drama, alleugereix aquesta trama amb un toc de comèdia (profundament negra) i uns colpidors números musicals.

Aquesta decisió, si bé pot arribar a provocar escepticisme, és innegable que és meritòria d’un mínim reconeixement al valor. M’agradaria poder dir que aquesta és la pel·lícula més rodona de Carlos Marques-Marcet. Malauradament, és potser la seva obra més irregular. Tot i així, redacto això amb ànims i una singular satisfacció, doncs no podria haver estat més content d’altra manera.

La atrevida forma de musical en la que s’ha camaleonitzat aquesta tragèdia sobre la mortalitat acaba sent més incoherent que no pas justificada. Els números musicals causen sorpresa i exaltació en una reacció immediata, però aquests acaben sentint-se trivials, disposats de qualsevol manera dins del metratge i trencant irreparablement el to. La proposta es dilueix en un guió que no arriba a explorar apropiadament els seus temes per la inexplicable necessitat d’innovar en allò formal. I com ja he dit, no obstant això estic content. Perquè aquest qüestionable intent de Marques-Marcet no indica cap altra cosa que un autor que busca sortir-se’n de la plantilla i trobar un estil propi i exclusivament seu. Aquesta pel·lícula, tot i caòticament desequilibrada i estrepitosament fallida als meus ulls, és un delit de veure per lo emocionant del seu risc. Ja tenim prous drames intimistes purs en el nostre cinema nacional, falten propostes noves, híbrides, atrevides. Marques-Marcet és un dels nous autors que s’ha atrevit a sortir de lo segur, de provar quelcom nou. I el resultat és imperfecte, però punyent. Després d’aquesta pel·lícula, a la que sense dubte recomano donar una ullada, Marques-Marcet m’ha despertat un nou interés envers ell i em té expectant per a la seva següent proposta, esperant per a veure com evoluciona i madura aquesta nova personalitat individual i com perfecciona aquest possible estil que, no ho negarem, és realment seductor.