El dia que Elon Musk va llençar els satèl·lits star links coincideix amb la nit que C Tangana/Antón Álvarez/Pucho va conèixer a Yerai Cortés. Als ulls humans gairebé no hi ha diferència entre aquests artefactes tecnològics i una estrella fugaç i així és com es planteja la unió d’aquests dos personatges com si fos cosa del destí. La fenomenologia i mística folklòrica/mitològica que acompanyen La Guitarra Flamenca de Yerai Cortés (Antón Álvarez, 2024) és reemplaçada per l’evidència científica en aquest moment (i només en aquest moment) al principi de la historia. El miracle no pot ser atribuït a cap element més enllà de l’home i s’anuncia que estem davant d’un film absolutament antropocentrista sobre l’obra humana.
La Guitarra Flamenca de Yerai Cortés és un film-documental sobre com l’art ve donat únicament per qui ens envolta. Per a això es segueix la vida del guitarrista flamenc Yerai Cortés i la dels seus éssers estimats per a descobrir que la seva obra està inevitablement lligada a la gent a qui li compon. Persones concretes no són només l’objecte a retratar en una obra sinó que també l’agent a qui se’ls hi dedica. Et dedico aquesta cançó sobre tu.
Hi ha una combinació d’arbitrarietat i gratuïtat al film que denota un grau de immaduresa en el director, que moltes vegades afavoreix el to despreocupat i festiu de La Guitarra Flamenca de Yerai Cortés. Per exemple, per què el film està gravat en 35 mm? És impossible no sentir una barreja d’enveja i ràbia en veure l’ús indiscriminat de cinta analògica fins al punt de cremar diversos rotlles. No és realista pensar en l’ús d’aquest tipus de gravació per a aquest gènere de documental i és impossible que no ens remeti a un privilegi gens comú d’una òpera prima d’aquestes característiques. A la vegada, però, l’acabat és francament interessant. El granulat de la pel·lícula que en un principi pot semblar excessiu, acaba anant acord al relat quan es desenvolupa el seu aparell folklòric i cultural flamenc. Les transicions són més fluides i originals quan la cinta crema.
El retrat dels diferents personatges, que acaba convertint-se en un retrat de la comunitat gitana, és el més interessant del film. Especialment, la mare del Yerai, la Maria, és una persona amb tanta presència escènica que roba cada pla en el qual apareix. És el gran descobriment del film d’Antón Álvarez, molt més que Yerai Cortés. És una dona que admet haver-ho perdut gairebé tot, però que tira endavant pel seu fill i per ella. La seva mirada trista i melancòlica quan escolta les cançons que compón el seu fill podrien ser el cor anímic del film. El pare, Miguel, moltes vegades funciona com a comic relief, i Yerai Cortés, el protagonista, tot i que toca i compon extraordinàriament i el seu art és el motor de la pel·lícula, queda opacat per tenir una expressió molt menys fotogènica.
Concloent, La Guitarra Flamenca de Yerai Cortés és una proposta prometedora. Encara és aviat per saber si C Tangana farà el pas definitiu al cinema, però fa la sensació que mentre fa la pel·lícula aprèn i s’agrada, decidint ràpidament posar el focus a la mare quan s’adona que és la més interessant. Les escenes musicals estan excel·lentment gravades en plans-seqüència i, tot i que els directors de foto van canviant, són molt homogènies. En resum, hi han possibilitats que hi hagi un autor de cinema dins del raper espanyol més influent de la dècada, si continua rodejant-se tan bé com sempre.
LO VELL I LO NOU 