Seria trivial augurar que un thriller polític sobre l’elecció d’un nou Papa de Roma formularia preguntes sobre la necessitat i utilitat d’una figura tal en el món contemporani. Conclave (2024, Edward Berger), en canvi, troba precisament la seva lírica en la negació d’aquesta qüestió.
El film narra els esdeveniments que ocorren dins del Vaticà durant l’elecció d’un nou Papa des del punt de vista del Cardenal Lawrence (Ralph Fiennes), el degà encarregat que aquesta decisió es dugui a terme de la millor manera possible. A poc a poc, aquest conclave, tradició mil·lenària, va desencadenant-se com un entramat de conspiracions i secrets tal com manen els estereotips del thriller polític.
La màgia de Conclave recau en la falta de sensació del càrrec que s’escolleix. Són el vestuari i la localització de la pel·lícula el que ens recorden en tot moment en què estem i el que està passant. Veient el nivell moral de les accions que duen a terme alguns dels candidats podríem estar en l’elecció d’un nou president de la comunitat de veïns. Aquesta sensació s’accentua gràcies al fet que l’acció completa del film passa dins del vaticà; mai veurem a ningú que no pertanyi a aquest selecte grup endogàmic i aquest fora de camp tan important, el món real, trenca amb la tramposa dialèctica església-poble. A Conclave l’església existeix únicament per a ella mateixa.
Des del principi del film l’espectador sap qui són, en principi, els bons i els dolents. El cardenal X pensa que els homosexuals haurien d’anar a la presó i després de la mort a l’infern, el cardenal Y és encara més retrògrad que l’X i a sobre és italià (portem quaranta anys sense un Papa italià!). En canvi, el cardenal Z, és liberal i vol donar drets eclesiàstics tant a les dones com als homosexuals. Hi ha una trampa en aquest enunciat si després d’aquestes presentacions no s’elabora més en els perfils d’aquests candidats, tal com passa en el film. La resta de cardenals, objectes inanimats per donar gruix i sentit al film passaran de votar de l’un a l’altre segons li convingui al relat, sense que importin en absolut els seus ideals. Un és dolent per reaccionari i l’altre és bo per liberal! Estem parlant de l’església i el vaticà!?
Un dels aspectes més interessants de Conclave, és, també, la seva ironia en la posada en escena. Des del començament una música tòpica del gènere ens va indicant la tensió que hem de començar a sentir, tot i que les imatges, molt més refinades i elegants no ens vulguin anticipar cap estat concret. L’escena de la primera votació és el primer moment llarg sense música i un dels millors del film; és molt menys evident el que hem de sentir i un precís muntatge a les cares dels candidats mentre donen els seus números de vots ens donen una veritable tensió ben construïda. La Imatge adquireix una dimensió wellesiana quan enquadra els seus microscòpics personatges en l’enorme Capella Sixtina, gent massa petita (en el món actual ja no caben Papes de Roma) per tanta responsabilitat.
Potser per falta d’idees, es comença a difondre un sentiment de sàtira en un film que semblava prendre’s seriosament. La música de thriller mai no para i el deliri conspiranoic augmenta fins a sobrepassar límits de la versemblança. I aquí la gran virtut de Conclave: si en primera instància semblava que ens trobaríem amb un thriller seriós sobre l’estat de l’església, finalment ens trobem que aquesta serietat no escau al món actual; el film, a posta o no, es converteix en una paròdia de si mateix.
LO VELL I LO NOU 